Seguir tenint cura d’una UE encara malalta
Mario Draghi deixa la presidència del BCE marcant una estratègia que insisteix en els estímuls i els tipus de baixos per tenir cura d’una eurozona que no acaba de reaccionar
El solemne: “Faré tot el que sigui necessari per mantenir l’euro” amb què el 2012 Mario Draghi –que aviat abandonarà la presidència del Banc Central Europeu (BCE)– feia de l’heterodòxia -tipus baixos i milmilionàries compres d’actius- la nova normalitat de la política monetària a la UE encara ressona. Un estat de les coses que, malgrat les exhortacions des d’alguns sectors financers per tornar a les convencions, es perllongarà en el temps, atès que l’economia comunitària segueix sent un malalt crònic que puntualment pateix recaigudes.
Les febles dades de creixement i inflació obliguen el BCE a tornar a posar en marxa un paquet de compra d’actius i a redefinir l’objectiu d’inflació, que ara es troba en el 2%.
Per al professor de finances d’ESADE Jesús Palau, és clar que “el BCE no pot apujar tipus, ja que perquè no empitjori aquest malalt que és l’economia de la UE, ha de mantenir la liquiditat per procurar una expansió econòmica, ja que els governs s’han oblidat de fer-ho”.
Una de les derivades d’aquest euro malalt és el deute. Com exposa Palau, en el cas espanyol, si hom suma el deute públic, el de les empreses i el de famílies, arriba a uns esfereïdors 3 bilions d’euros. En la hipòtesi d’una pujada del 2%, ens trobaríem que 60.000 milions d’euros haurien d’anar de les butxaques d’endeutats espanyols a bonistes estrangers. “Això afectaria el consum i seria un veritable desastre per a l’economia si, a més, tenim en compte que, en part, el deute empresarial el pagaria l’Estat.”
Cosa de compromisos.
Els estímuls del BCE han anat cada vegada més lluny, davant la sorpresa dels observadors, que creien que aquest tractament es clouria el 2018, quan hom creia que la desacceleració era temporal, però que ara poden comprovar que aquest creixement tan feble de l’economia de la UE s’ha prolongat durant el 2019, i que els intents d’incrementar la inflació han estat debades. “Hem assistit a un procés de japonització de l’economia”, segons aprecia Rafael Sambola, professor de finances d’EADA. I mirar a l’horitzó ens obre més i més incerteses: “Quan als EUA preveuen baixar tipus d’interès vol dir que intueixen que alguna cosa no funciona, i si els problemes són globals, és greu, perquè s’esgoten les mesures de política monetària.”
Sambola ha constatat que la política d’estímuls, que cobejava fer arribar els diners a les persones, no ha reeixit realment i veiem que els crèdits, que s’estan cobrant al 7-8%, no arriben a la gent. Així doncs, s’interroga: “Posar els tipus en negatiu, com s’està anunciant, serviria per assolir aquest objectiu?” Mario Draghi, que el novembre cedirà el ceptre de la política monetària a Christine Lagarde, planteja dilemes que desafien alguns dels dogmes que es donaven per inamovibles: “Realment, es poden combinar les eines del BCE amb polítiques fiscals dels estats, com diu Draghi? Això aniria en contra del principi de rigor pressupostari per aprimar el dèficit.” I, és clar, si s’opta per incrementar dèficit, “algú l’ha de finançar, i això vol dir endeutar-se, en un entorn en què estats com Espanya i Itàlia fa temps que creuen perillosament els límits de l’endeutament, que la inflació baixa ha engreixat i n’ha diluït l’efecte perniciós”.
L’estat de malaltia crònica que pateix la UE du els analistes a raonaments de frustració, d’incapacitat palesa de desfer el nus gordià. “Anar als tipus negatius agreuja els problemes dels bancs, que no poden guanyar marge en la intermediació financera.” Però és que apujar tipus “no és clar que sigui la solució, quan l’economia no està per tirar coets i la gent ha de consumir i no pas anar a l’estalvi, cosa que provocaria l’increment de tipus”. Per reblar el clau, “si no hi ha inflació, que incrementa preus, marges i beneficis, l’empresari inverteix menys, perquè veu com li minva la rendibilitat”.
A la UE ens entotsolem parlant dels nostres problemes, per exemple, del motor d’Alemanya gripat, amb una baixa inflació, però potser hauríem d’elevar l’escala i observar com diversos fenòmens globals ens donen esclaridores explicacions: “Tenir una competència global, i no poder fixar preus, fa baixar la inflació, que també tira cap avall per la tecnologia, que abarateix costos de manufactura.” I si això no és poc, cal afegir “l’envelliment de la població, que fa que la gent no compri, sinó que estalviï”.
Albert Grau, assessor financer d’Argenta Patrimonios, té molt clara la qüestió del compromís: “Tot es redueix a una qüestió política. Els governs de la UE haurien de fer polítiques expansives, per anar al compàs del que està fent el BCE.”
Dins d’aquest compromís, Grau demana que s’explorin les possibilitats “d’atorgar un mateix nivell de rendibilitat al deute públic de tota la UE, una mesura tècnicament complicada, però que es podria realitzar analitzant les carteres, els venciments, equiparant tipus, etc.”: “El problema –afegeix– és que no sembla que hi hagi interès.”
Com a analista del que esperen els mercats financers, i predictor del seu comportament, Albert Grau explica que “és clar que els mercats segueixen apostant per aquestes polítiques d’estímuls, i que estan totalment en contra d’una pujada del tipus d’interès”. Als parquets temen una pujada que podria tenir com a efecte un afebliment del consum que fa minvar els resultats de les empreses i, per tant, la seva quota de negoci. Això impacta en els resultats empresarials, cosa que fa davallar els preus de les accions.
De cara als pròxims mesos, les expectatives que es preveuen als parquets ens parlen d’un panorama en què “no es preveuen ensurts, en tot cas una petita desacceleració d’aquí a finals d’any, que la ubicaríem en l’últim trimestre, primer als Estats Units, per tot seguit encomanar-se a Europa”. Hom admet, però, que durant el primer semestre de l’any aquesta baixada de ritme refermaria encara més la necessitat d’abaratir el diner.
Christine Lagarde a la cruïlla
Malgrat que són majoria els que donen per fet que Christine Lagarde, la successora de Mario Draghi al capdavant del BCE, deixarà les coses gairebé com estan, en algun moment haurà de prendre decisions que matisin o superin les polítiques “no convencionals” de Draghi, si no vol perdre el control sobre la crisi interminable de l’eurozona. És possible, doncs, que Lagarde hagi d’examinar si convé aplicar fórmules imaginatives de crear deute comú, cosa que Alemanya rebutja, però que, al capdavall, és essencial per a un bon funcionament de la unió monetària. Així, des de diversos àmbits es proposa que el BCE prengui préstecs per compte propi per renovar el deute italià, espanyol o alemany, que ja va ser adquirit durant l’era de Draghi. Com a passa prèvia, també es podria tenir en compte que el BCE ajudés a refinançar el deute dels estats, però només en la porció que se’ls va permetre tenir d’acord amb les regles de l’eurozona.
Tindrem una Lagarde valenta o aquella directora de l’FMI que, en contra dels seus assessors, i abandonant la doctrina de Berlín, es va negar a la reestructuració del deute de Grècia en el debat sobre la seva insolvència?