Innovar, una necessitat
Un dels aspectes especialment importants de l’economia catalana dels darrers anys és l’augment que ha experimentat la productivitat total dels factors (PTF), especialment a partir del 2014, quan l’economia va iniciar l’actual cicle expansiu. La PTF mostra l’aportació al creixement del PIB que no s’explica a partir dels canvis en el volum de factors productius de treball i de capital. És el denominat residu de Solow, una mena de calaix de sastre que recull els resultats de les millores tecnològiques, organitzatives, etc. És a dir, mesura el creixement de l’economia derivat de les innovacions incorporades en els processos productius.
El notable augment de l’ocupació laboral en activitats amb més nivell tecnològic incorporat és una altra manera d’apreciar la tendència positiva de la innovació durant aquests anys. Així, si es comparen els canvis en el volum d’ocupació existent entre el 2008 i el 2017 es fa palès que, malgrat la important destrucció total d’ocupació experimentada en aquests anys, en les activitats de manufactures i de serveis d’alt nivell tecnològic l’ocupació va créixer a Catalunya notablement i, a més, ho va fer en termes relatius de manera molt superior a la mitjana europea.
Ara, però, aquest cicle positiu es podria estar esgotant. De fet, les dades més recents del 2018 mostren que l’aportació de la PTF s’ha frenat, i que l’augment de l’ocupació en els àmbits més tecnològics ha perdut força, tot i que continua sent positiu. Són senyals d’alerta que cal tenir en compte perquè el pes de les activitats d’alta tecnologia i de coneixement intensiu a Catalunya, malgrat la important millora experimentada, encara dista força de l’existent en les regions capdavanteres de la Unió Europea, i els nivells d’innovació en general, també.
Lluny de les regions líders.
Entre la bateria d’indicadors que componen l’índex sintètic del RIS 2019, les millors posicions de Catalunya corresponen al nombre de marques registrades, a la població amb estudis terciaris, a l’ocupació laboral d’alt i mitjà nivell tecnològic i d’activitats de coneixement intensiu en serveis, i al nombre de publicacions científiques; en aquests indicadors s’obtenen resultats superiors a la mitjana europea. A l’altre extrem, les posicions més baixes corresponen a la innovació de les pimes, al nombre de població que segueix un procés formatiu al llarg de la seva vida i a la despesa en R+D realitzada per les empreses.
Podem comprovar, per tant, que els resultats comparatius dels indicadors primaris del RIS per a Catalunya són molt diversos, i això és una mostra de les dificultats de valoració de la innovació en circumstàncies tan diverses com les que tenen lloc en cada àmbit territorial. Per això la innovació en un territori s’entén cada cop més com el producte d’un ecosistema que té factors comuns amb altres territoris, però també factors específics propis. Són les empreses les que en darrer terme són responsables de la innovació, però el procés d’innovació es pot veure facilitat o no per l’entorn territorial i institucional en què aquestes empreses estan immerses. I aquí caldria parlar de l’existència de centres de recerca, de transferència de tecnologia, d’infraestructures tecnològiques, de cultura empresarial, de nivell de competència, etc. És per això que la clau de l’èxit és que cada ecosistema territorial sigui l’adient per a les necessitats pròpies.
La innovació ha estat sempre un motor del desenvolupament econòmic i social. I ara, més que mai en l’era de l’economia del coneixement, la innovació és imprescindible per a la sostenibilitat de l’economia i del benestar social. La innovació no és una opció, és una necessitat.