L’economia i els mercats financers estan aquests dies en una mena de llimbs indefinits. Les demandes internes tenen encara força, mentre que la inversió i el sector exterior semblen massa atents a les vel·leïtats polítiques dels populistes declarats i dels electoralistes amagats. Mentrestant, i potser per evitar transitar en les vaguetats dels analistes que aquests dies ens entretenen, fem un cop d’ull a un dels mercats alternatius més citats però més desconegut: el mercat de l’art.

Ens referim fonamentalment al de les arts plàstiques, incloent pintura, escultura, dibuix, fotografia, gravats, tapissos i, en segon terme, antiguitats i mobiliari. Les vendes en l’àmbit global l’any passat van ser de 67,4 milers de milions de dòlars. Un 44% als EUA, un 21% al Regne Unit i un 19% a la Xina. És un mercat complicat per a la inversió. Primer per la gran falta de transparència. Desconeixem els volums i les transaccions entre privats, per falta d’estadístiques i per l’opacitat fiscal dominant. En el mercat amb intermediari, el de les galeries, fires i cases de subhastes (aquestes representen un 46% del total), trobem actualment més transparència de volums i preus, però seguim desconeixent en molts casos la identitat de compradors i venedors. Com en els mercats financers, hi ha un mercat primari, la venda de l’artista al comprador inicial, amb o sense intermediari, i un mercat secundari, en què l’artista -estigui viu o mort- pot no tenir-hi cap guany. Els preus en el mercat primari es fixen –per l’artista o el seu marxant- més que per oferta i demanda, per estratègies d’intent de reconeixement. En el secundari, tampoc tenim usualment garanties de fixació de preus d’acord amb la pressió de compra i de venda. És cert que trobem, en un nombre limitat d’artistes o de tallers, referències abundoses sobre el preu de les transaccions de les seves obres, però la volatilitat és alta. En les oscil·lacions juguen un paper l’escassetat o l’abundància, molt important la moda o la tendència del moment i, sobretot, l’existència d’un grup de compradors –usualment amb un alt patrimoni- privats o institucionals que competeixen pagant de vegades preus astronòmics per uns pocs artistes. Una altra característica del mercat és la irracional distribució del volum de transaccions. Es calcula que un 80% del volum monetari de les transaccions està concentrat en un nombre molt reduït d’artistes dels cinc grans períodes en què podem dividir el mercat: old masters o nascuts fins a la meitat del segle XVIII; segle XIX o nascuts entre la meitat del XVIII i la meitat del XIX; art modern, entre la meitat del XIX i la Primera Guerra Mundial; art de postguerra, dels nascuts entre el final de la Primera Guerra Mundial i el final de la Segona i, finalment, art contemporani per als nascuts a partir del 1945. És també un mercat amb liquiditat limitada a mitjà termini. Primer, pels canviants moviments del mercat, que poden fer que un artista desitjat avui, sigui oblidat demà. Segon, per la important comissió de transacció de galeries i cases de subhastes. Els preus s’incrementen amb aquestes comissions i impedeixen a curt termini la veritable liquiditat que implicaria poder desprendre’s d’una obra comprada recentment sense perdre-hi en una situació d’estabilitat teòrica de preus. De vegades, els comerciants d’art, temorosos d’enviar un missatge d’il·liquiditat de l’art a un comprador, insisteixen que la compra només es pot fer basada en el desig de tenir un objecte d’art. I és veritat, en certa manera, però valdria la pena que el comprador d’art no es fes il·lusions d’estar invertint en la majoria de les ocasions.