Entre el 1500 i el 1820, el PIB per habitant de l’Amèrica anglosaxona va créixer un 0,36% de mitjana, i el de l’Amèrica Llatina, un 0,16%. Són, en aquest llarg període, les xifres més altes de les sis macroregions del món. En els anys de la primera globalització, entre el 1870 i el 1913, a l’Amèrica Llatina, el PIB per habitant va créixer un 1,86%, i a l’Amèrica anglosaxona, un 1,82%. Va tornar a ser el màxim, doncs. I el mateix va succeir després. Entre el 1914 i el 1950, mentre Europa creixia només el 0,7%, les Amèriques van créixer l’1,61 i l’1,41%. Aquestes xifres confirmen les tesis del 1864 de Gil Gelpí.

Cal conèixer els factors que han contribuït a aquest llarg creixement americà. Sobretot si pensem que especialment d’ençà de mitjan segle XIX i amb la navegació de vapor, l’emigració europea a les Amèriques va esdevenir massiva.

A l’explicació d’aquest creixement s’hi sumen uns quants factors, com les fórmules econòmiques adoptades. Una difícil però relativament eficaç barreja de quatre règims econòmics prou diferents. El primer és l’economia (des de l’extracció de plata i or fins a la construcció de fortificacions) directament connectada amb el sistema polític colonial: les governacions i els virregnats. Absolutisme que, en el segle XVIII va arribar a ser més o menys il·lustrat. Amb alguns catalans com a virreis o governadors destacats: Manuel d’Oms, Francesc Romà i Rosell, Manuel d’Amat, Gaspar de Portolà i Esteve Rodríguez-Miró.

El segon és l’economia capitalista basada no com a Europa en la destrucció de la petita propietat, sinó al revés: en els treballadors emigrats que esdevenen petits o grans empresaris. Això és el que descobreix Karl Marx en el darrer capítol, el 25è, del primer volum d’El capital (1867), que és l’únic lliurat per ell a l’editor. Hi llegim: “A l’oest d’Europa, el règim capitalista… ha sotmès directament tota la producció nacional. A les colònies és molt diferent. El règim capitalista topa arreu amb l’obstacle del productor, que, com a posseïdor de les seves pròpies condicions de treball, s’enriqueix ell mitjançant el seu treball, en comptes d’enriquir el capitalista.” Així, a les colònies americanes, “el treballador assalariat d’avui demà serà un pagès o un artesà independent que treballarà pel seu compte” i que tindrà, molt sovint, un cert èxit econòmic.

Els exemples de catalans, mallorquins i valencians emigrats a les Amèriques que esdevenen petits o grans propietaris “de les seves pròpies condicions de treball” són molts.

El tercer règim econòmic americà és l’economia de la plantació, basada en la mà d’obra esclava d’origen africà, i la tecnologia moderna. Des del sud dels Estats Units –on, segons Marx, “l’abolició de l’esclavitud ha capgirat totalment la situació”- fins a totes les plantacions del Carib i de l’Amèrica del Sud. Recordem que el primer ferrocarril de l’Amèrica Llatina es va fer a Cuba, el 1837, entre l’Havana i Guiness. El seu objectiu era el transport de canya de sucre. Hi va intervenir Miquel Biada, el del ferrocarril de Mataró del 1848. En les economies de plantació americanes –del cotó al cafè, passant pel tabac- la presència de catalans és un fet. En alguns casos, hi ha la transformació de la matèria primera. El sitgetà Facund Bacardí, i els seus fills i successors, va fabricar el rom a partir de la canya de sucre.

El quart model: les missions dels franciscans. Microciutats de transició de l’economia dels pobles caçadors a l’economia agrària amb incorporació de procediments de fabricació moderns. Una línia d’actuació que seria continuada pels constructors de noves ciutats.