Cada vegada tot és més car i cada vegada hi ha més necessitats, per la qual cosa cada cop fan falta més recursos.

El cert, però, és que a Espanya hi ha els recursos que hi ha. En el cas de les regions de règim comú –totes excepte el País Basc i Navarra– aquestes disposen dels que, principalment, l’Estat dona, entrega i reparteix a cadascuna d’aquestes regions.

Bé, observeu el gràfic adjunt de dalt. Recull la ràtio entre PIB per capita de cada regió de règim comú i els recursos per habitant de cadascuna d’aquestes regions després de la recaptació per part de l’Agència Tributària dels tributs que obté i del posterior repartiment aplicat, tot plegat expressat en números índexs (Espanya = 100). Penso que no fa falta comentar gaires coses. No considerant Madrid, ja que, malgrat que els seus residents perceben escassos recursos es beneficia de l’“efecte capitalitat”, Catalunya es troba a la cua en la relació entre el PIB generat i els recursos percebuts.

Tot plegat és sorprenent tenint en compte que el PIB és el que paga els tributs, ja que la suma d’aquests tributs es fa en funció del volum de PIB generat. El gràfic de dalt adquireix més dimensió, pel que he esmentat, si es compara el PIB per capita de cada regió de règim comú amb els recursos públics de què disposa cadascun dels seus habitants, la qual cosa queda reflectida en el gràfic de baix.

Això té un doble efecte perniciós. D’una banda, els residents a Catalunya disposen d’una quantitat de recursos insuficients, com es pot veure per les carències que hi ha a la regió; de l’altra, disposar de recursos insuficients frena i disminueix la generació de PIB i, en conseqüència, la recaptació tributària.

No entro a valorar si el sistema de finançament regional a Espanya és just o no, això pertany a una dialèctica en la qual no participo. El que sí que és una obvietat és que el sistema de finançament regional vigent a Espanya és un absurd econòmic. I així ens va.