Baixant pel bulevard Saint Germain de París, busco la confluència amb el carrer de Solférino per acostar-me a l’antiga seu del Partit Socialista francès. Al número 10, quarter general del PS des del 1980, just abans de l’arribada de Mitterrand a la presidència de la República, hi ha la porta tancada. Una gran lona d’Apsys, la immobiliària que va comprar l’edifici quan el partit el va posar a la venda per rescabalar-se del desastre electoral del 2017, anuncia la futura remodelació d’una “adreça mítica”. És la imatge després de la batalla, quan el PS va sucumbir a Emmanuel Macron i al seu exèrcit d’En marche!

Aquest estiu, el diari Le Monde recordava el naufragi del PS durant el “quinquenni maleït” de François Hollande (2012-17), en una sèrie en què repassava les “traïcions” internes que van dur a la implosió del partit, començant per les comeses pel mateix expresident –a qui s’atribueix el “pecat original” en aquesta deriva autodestructiva– fins a Macron, passant per l’exprimer ministre Manuel Valls. De l’actual president, ministre d’Economia amb Hollande i percebut en un determinat moment com un possible renovador del PS, n’apareix la imatge d’un jove ambiciós i calculador que madura en secret un pla de “demolició” del vell partit i la seva substitució per un moviment de signe liberal. La resta de la història és coneguda: Macron triomfa en el seu assalt al Palau de l’Elisi al capdavant d’En marche! enfonsant un PS desarmat ideològicament i entregat a guerres intestines, que recull un 6,3% dels vots a les presidencials del maig del 2017. L’huracà Macron capgira també el Parlament, on obté una majoria per a la seva agenda modernitzadora. La marxa victoriosa del nou president, però, topa, el novembre del 2018, amb la revolta dels armilles grogues. La protesta per l’alça d’un impost sobre els carburants cristal·litza un ampli sentiment de rebuig contra un exercici arrogant del poder basat en la imposició vertical de reformes, aplaudides pel món dels negocis però contestades per les classes mitjanes i suburbanes. El president es veu forçat a cedir, en part, a les reivindicacions dels armilles i a engegar un “gran debat nacional” amb representants socials i polítics fins llavors ignorats.

Ara, en la rentrée política, Macron diu que ha après la lliçó i promet “més humanitat i més proximitat” per abordar la segona part del mandat, sense rebaixar, però, “l’ambició de les transformacions que el país necessita”. “Abans, era un monòleg. Ara, el president s’ha posat en mode escolta”, diu una font de l’Elisi. Els reptes són d’envergadura, des de la reforma de les pensions fins a la transició ecològica, però el que està en joc, sobretot, és l’experiment polític del macronisme, aquest intent de superar la competència ideològica sumant els millors talents, a dreta i esquerra, de l’empresa republicana. Una fórmula que es vol innovadora, però que, amb tot, corre el risc d’encallar en la vella política i convertir-se també en una eina ineficaç i obsoleta. Com el vell PS.