Els astres i l’estrella
Brad Pitt protagonitza ‘Ad astra’, una pel·lícula de ciència-ficció dirigida per James Gray que equilibra sàviament drama, acció i reflexions sobre la humanitat
Ni l’entreteniment superficial de les batalles de Star wars, ni l’aposta filosòfica i metafísica de Solaris: James Gray busca –i troba– a Ad astra un cert equilibri entre aquests plantejaments, en una pel·lícula de ciència-ficció que aterra avui a les sales de cinema després de rebre elogis de la crítica a la Mostra de Venècia. Un Brad Pitt en un estat de forma excel·lent, que ja regna a la cartellera amb Érase una vez en... Hollywood, de Quentin Tarantino, que es reafirma com a estrella del moment amb aquest film.
Brad Pitt interpreta Roy McBride, un famós astronauta en un futur no gaire llunyà que viatja als confins del sistema solar a la recerca del seu pare (Tommy Lee Jones). Fa setze anys que va desaparèixer en una missió que posa en perill la vida a la Terra i altres astres habitats del Sistema Solar. James Gray imagina un univers futurista, però amb un cert realisme. Experts de la NASA l’han assessorat per a la pel·lícula, que mostra els viatges espacials dominats per una gran corporació, uns vols a la Lluna en naus que semblen un avió de luxe, i un satèl·lit de la Terra en disputa entre països que volen els seus recursos naturals.
Futur incert
James Gray escriu als textos promocionals del film que “lamentablement, si estudiem la història de la societat humana, observem que la nostra espècie ha estat incapaç de superar les seves disputes ideològiques”. “La Lluna està poblada de pirates que treuen profit dels valuosos recursos naturals de l’entorn i segresten ostatges per obtenir rescats. El futur ofereix tant problemes com promeses.”
Les referències literàries i cinematogràfiques s’acumulen a mesura que avancen els 122 minuts de la pel·lícula de James Gray. L’Odissea d’Homer és una influència evident d’aquest viatge del comandant Roy McBride ple de violència, a la recerca d’una pàtria simbolitzada per un pare absent, que va prioritzar les seves aventures espacials i la recerca obsessiva de vida en altres planetes a l’amor pel seu fill. Però hi ha molt també d’El cor de les tenebres: Kurtz, el pare, sembla haver embogit, i el fill fa un llarg viatge, cada vegada més lluny de la civilització i del seny, per trobar-lo i aclarir què li ha succeït.
També hi abunden les influències cinematogràfiques, des de 2001, una odissea de l’espai, de Kubric al realisme del més recent Gravity, d’Alfonso Cuarón. Però sempre integrades en una proposta que sap trobar la seva pròpia veu, un nou camí per travessar l’espai des de la ficció que mostra el caràcter destructiu de la humanitat. “Hem portat a la Lluna tot allò de què fugíem a la Terra”, diu Roy en travessar uns territoris hostils que semblen el llunyà Oest.
Brad Pitt va explicar a la Mostra de Venècia un altre aspecte important que aborda la pel·lícula: “Vam créixer amb una idea de la masculinitat que consisteix a ser fort, no mostrar debilitat, que no et faltin al respecte... Però aquesta idea és una presó que t’impedeix aprendre dels teus passos en fals, de les teves zones més fràgils, és una barrera que t’impedeix obrir-te als que estimes.”
Mirar a dins del cor
James Gray (Nova York, 1969), que ha aconseguit bones crítiques amb la majoria dels seus films (La nit és nostra, Dos amants, L’altra cara del crim...) utilitza molts primers plans. “El primer pla és revelar el que hi ha a dins, és la gran contribució del cinema a l’art –va explicar a Venècia–. Permet veure a dins i a través de l’actor, no menteix, és el poder del cinema.” Visualment, Ad astra està dominada pel negre. Gray apel·la al realisme per explicar-ho: “Quan ets a la Lluna no veus les estrelles, només un negre infinit i la Terra com un punt llunyà. Aquesta idea de negror ha estat molt present en la concepció visual de la pel·lícula”.