Aquest és un llibre que vaig escriure entre el 2015 i el 2017, per encàrrec d’una editorial anglesa. I que va sortir just abans dels esdeveniments de fa dos anys. Era, ja en aquell moment, un intent d’explicar el que passava a Catalunya. Perquè a l’editorial li interessava que expliqués què estava passant.

No. És un retrat. La pregunta que em faig al llibre és: en temps de globalització, per què hi ha gent a qui la preocupa la seva identitat? Això és el que intenta respondre. Quan tots compartim els mateixos iPhones, anem tots a fer el cafè a Starbucks i veiem esports internacionals, per què ens importa la nostra identitat? Intento explicar la identitat catalana.

El que veig és una recerca de la identitat. Arreu del món. Aquí, en algun moment –i això m’ho va fer veure Josep Ramoneda–, en plena crisi, en plenes retallades, l’únic missatge positiu i que il·lusionava, va ser l’independentisme. Era un missatge esperançador, positiu, en un marc de missatges negatius i de retallades.

Sí, i no. Crec que la il·lusió i la frustració han arribat a combinar-se. La gent esperava que les seves esperances es traduïssin en alguna cosa concreta, i avui, ara per ara, no es pot pas dir que hagi estat així. No s’està més a prop, ni potser més lluny, del que es plantejava fa dos anys.

Sí, però menys. I es va veure la darrera Diada. És demanar molt, a la gent, que surti de forma permanent tants anys. És demanar molt, sortir tants anys seguits sense veure avenços. I jo no veig que s’hagi avançat.

Els personatges han canviat, però les posicions són les mateixes. Però deixi’m dir-li que Mas va ser un actor molt important. Sense la seva conversió a l’independentisme, el moviment no hauria arribat tan lluny.

Sí. Vaig viure la fi d’ETA, i d’alguna manera Catalunya ha agafat el relleu en el conflicte. I hi ha alguna cosa de fons en comú, i és que Espanya sap que qualsevol concessió a una part de l’Estat tindria repercussions en d’altres territoris. I no ho volen.

Aquesta és la gran diferencia. I és un dels aspectes clau. Per això és molt important aquest canvi en l’actitud dels CDR… i qualsevol cas de violència serà utilitzat políticament.

Aquesta és la versió de Puigdemont. Té tot el dret a dir-ho, però és la seva versió. Jo el que he vist és una operació policial, uns detinguts, i un jutge que diu que sí, que hi ha raons per a l’acusació. Jo he de respectar la idea que a Espanya la justícia funciona de forma independent.

Tot aquest debat va de legalitat, des del principi. Des de la judicialització del mateix Estatut, que va anar a parar al Constitucional tot i que l’havia aprovat el Parlament, el Congrés, i un referèndum. Fa deu anys, que hi ha una judicialització de la política.

No. Vam parlar en dues ocasions informalment, però no per fer el llibre. Cap entrevista.

Amb ell sí. I penso en una frase que em va dir quan va ser elegit president. Em va dir, perquè entengués la seva situació, que estava en un lloc on no volia ser: “Estic assegut en una cadira elèctrica”, em va dir per exemplificar com se sentia. Sempre he recordat aquesta expressió. Va acceptar el càrrec per sentit del deure. És un líder accidental, que va créixer a mesura que passava el temps.

No ho sé. No tinc una bola de vidre. El que sí sé és que, per molta convicció que ell tingués, aquell mes d’octubre va fer passos enrere. No sé si arran del tuit de Gabriel Rufián o no, però va semblar que no volia passar als llibres d’història com un traïdor.

El conec de fa temps, de quan era diputat. S’assembla en una cosa a Puigdemont. Va entrar al Congrés com a substitut i comparteixen el fet que han estat uns animals ferits, a qui han atacat molt, i que s’han fet forts justament gràcies a això. Tots dos són molt forts. Sánchez ara és molt més fort que abans.

El problema dels polítics és que treballen a curt termini. Pensen en com guanyar les eleccions. No tenen visió d’estat. I ara els ha passat una altra cosa: abans sabien que no es podia ser president d’Espanya sense fer un bon resultat electoral a Catalunya; ara ja no. Cap d’ells pensa en Catalunya com una clau electoral per arribar a La Moncloa. Això ha canviat. I l’estratègia electoral no és guanyar vots a Catalunya; és no perdre’n a la resta d’Espanya.

No hi veig cap sortida imminent. Està en un carrer sense sortida. I em sembla que a les dues parts el conflicte els serveix també per intentar guanyar eleccions. Els interessa a les dues parts, des d’aquest punt de vista.

Em preocupa que, per petitíssima que sigui, una part de l’independentisme català hagi arribat a tal punt de frustració que fins i tot desconnecti dels governants de Catalunya. Un petit incident faria molt mal al relat català. Si després de la sentència es fa res il·legal o perillós, seria gravíssim. Però ho seria sobretot perquè malmetria el relat fet durant tots aquests anys.

Sí. Junqueras i Romeva.

Sí. He visitat Clara Ponsatí, perquè vaig coincidir a la seva universitat, a Escòcia.

Res és impossible. Al llibre ho explico: a la meva vida he vist coses que em semblava impossible que passessin i han passat. D’estudiant, vaig anar a visitar els països de l’antic bloc soviètic, i vaig creuar el mur. Em semblava impossible que un any després fos a terra. I hi va anar. I l’arribada de Trump a la presidència dels Estats Units, també ho semblava, d’impossible. Fins i tot la d’Obama. Han passat tantes coses impossibles que no descarto res. Res és impossible, però si li he de ser sincer, ara mateix no veig probable un referèndum. La crispació és intensa, i no veig cap sortida. Potser hi serà quan hi hagi una altra situació, uns altres polítics…

No la hi veig. Però també perquè als qui en són protagonistes no els interessa.

Crec que hi ha una generació de polítics que viu en part del conflicte. Que el conflicte els ha permès donar identitat política al seu discurs. No s’oblidi, per exemple, que Ciutadans, sense l’independentisme probablement no hauria nascut. I ha nascut i s’ha fet gran.

No ho sé segur. Però és obvi que és molt important, el que representa econòmicament. Tot i que crec que és molt més real la por a l’efecte dominó. Per això el pla Ibarretxe va acabar en res. Temen que qualsevol cessió tingui un efecte dominó a la resta.

Europa no vol divisions territorials, i a cap cap d’estat li interessa. Perquè cada país té els seus conflictes territorials. Una unió d’estats és lògic que no s’interessi per conflictes territorials. És un club amb uns socis determinats.

Són casos diferents. Primer, perquè el de l’1-O afectava un soci del club. I Hong Kong no és soci de cap club. Fins i tot en aquest cas no hem sentit reaccions gaire contundents. Hem sentit algunes veus, però res formal. Però això no em sorprèn. Vaig ser corresponsal a Brussel·les uns anys, i Brussel·les és com un gran vaixell de creuer: triga molt a virar, no canvia de rumb en dos minuts. Malgrat que l’1-O els pogués sorprendre, no es podia esperar que un club de vint-i-vuit es posés d’acord en poques hores per donar una resposta. Esperar això és no entendre com funciona Europa.

No buscarà mai la divisió. És molt poc propici a posar-se en assumptes d’un estat soci. I menys en la situació de fragilitat que ja té. Busca la cohesió, no pas la divisió dels seus socis.

Em sembla molt complicat, pronunciar-me sobre un cas que és a punt que hi hagi una resolució judicial. Entenc que ells tenen els seus drets, com a ciutadans i com a candidats, i que intentin que se’ls reconeguin.

Peculiar, sí. Únic.

No em toca a mi pronunciar-me. En el tema de l’impeachment, però, independentment del que jo en pensi, crec que està molt preparat. Ell sap què ha fet i què no ha fet. Però està preparat per fer-hi front i fins i tot per convertir-lo en la seva campanya. El seu relat és: ‘les institucions no han acceptat que una persona normal com jo hagi arribat on he arribat’. I és capaç de treure rèdit d’una situació que d’entrada és molt llarga i complicada.