Incerta gravetat de la reculada econòmica
Dèiem en la passada edició de L’Econòmic de setembre que preferíem agafar una mica de perspectiva per tractar el tema, ara inevitable, de l’actual desacceleració econòmica. En tot cas, amb l’actual torrent d’especulacions sobre el tema, una columna genèricament encapçalada com a “Diners” n’ha de parlar més aviat que tard. Posem-nos-hi, doncs.
Hauran vist que els comentaris publicats fins ara sobre el deteriorament econòmic poden dividir-se entre els d’aquells que donen per confirmada una recessió amb diferents graus d’intensitat, potser carregant massa les tintes sobre l’evident empitjorament d’indicadors, i els d’altres que concentren els seus esforços analítics a titllar de catastrofistes els anteriors, sovint obviant dades que sí que són realment preocupants. L’economia casa malament amb l’equidistància per si mateixa, que pot ser tan poc objectiva com les posicions extremes i radicalitzades. Em temo, però, que en aquest cas, i sobretot en aquest moment en què les dades no són conclusives, és a la ponderació i a l’equidistància analítica a on la informació disponible ens porta.
Signes vitals positius.
Entre els analistes “catastrofistes” i els “sobreoptimistes” o purament “electoralistes” a sou d’algun partit o administració, trobem el ciutadà “realista”. Aquest, pressentint una probable i ben propera caiguda de l’activitat, està incrementant el seu “raconet” o estalvi per a quan arribin les vaques magres. Així, aprofitant un creixement interanual de les rendes disponibles proper al 6% en el segon trimestre d’enguany i constatant que aquest estalvi havia arribat a taxes excessivament baixes del 5,2% a inicis d’any (tenia lògica un cert dispendi per compensar tants anys d’estrènyer-se el cinturó), les famílies han girat la truita en aquests darrers mesos frenant el consum i recuperant una taxa d’estalvi del 9% desestacionalitzada (gairebé un 20% nominal, tot un rècord). Lògicament aquest consum més baix, unit a baixos creixements de la demanda pública, de la inversió i en menor mesura del comerç exterior, ha produït un alentiment del PIB i de les expectatives immediates.
Seria per tant la lògica i prudent reacció de les famílies en la primera intuïció del risc d’empitjorament de l’ocupació i de les rendes, el que ha alimentat la primera frenada dels indicadors en una economia que per inèrcia hauria trigat una mica més a sentir-ne els efectes. En tot cas aquesta reacció ciutadana és positiva. Els governs, contràriament, se solen negar a admetre la realitat del que ha vingut o acabarà venint i llavors no hi ha coixí que freni la caiguda. Ara mateix estem assistint a un bon mostrari d’aquestes reaccions.
De què pot dependre la intensitat d’aquesta fase recessiva? A escala internacional probablement de la capacitat de recomposició positiva dels principals riscos –la guerra comercial, el Brexit i la col·laboració europea– i dels altres focus d’inestabilitat. En l’àmbit domèstic, i amb la rèmora de no haver fet les reformes adients per redreçar la productivitat que ara actuarien com a paravent, necessitem sens dubte recuperar la confiança en les institucions. Un govern de confiança i una resolució adequada del contenciós català ajudarien. Però finalment, amb paravents o sense, ens arribarà el que els esdevingui als països veïns i amb una intensitat similar: el preu a pagar per ser a Europa i per la globalització.