Després de la vaga de La Canadenca de 1919 (que va paralitzar l’economia –i la societat– catalana, durant 44 dies!) el govern de Madrid va establir la jornada de vuit hores a tot l’Estat espanyol. Era el tercer estat del món que ho feia. El primer, el 1916, l’Uruguai, també va ser resultat d’un impuls català, car el president d’aquella república era Josep Batlle.

La reivindicació de les vuit hores, l’havien fixat a Ginebra, el 1866, els 46 delegats de cinc països en el I Congrés de la AIT, la Primera Internacional. Vint anys i escaig després, el 1890, cal fixar-se en els detalls que en dona la revista La Campana de Gràcia. El títol és La qüestió dels tres vuits: entre els plens de dalt i els buits de baix. Els tres vuits eren “vuit hores per treballar, vuit hores per descansar i vuit hores per expandir-se”.

Al setmanari català, es va distingir entre els “plens de dalt” i (fent un joc cacofònic) “els buits de baix”. Ara, al dibuix, el personatge “ple” de dalt no és, curiosament, un burgès, és algú que treballa, suposadament, en una oficina d’Hisenda. Un funcionari. A baix, en canvi, el treball és dur. En les vuit hores de descans, les diferències són en la comoditat del llit i de l’habitació. En les vuit hores per expandir-se, les diferències són espectaculars: a dalt, un sopar acompanyat elegant; a baix, l’esforç individual de la lectura d’un llibre, amb un full de paper al costat per prendre notes.

Des de 1890, els canvis en les formes i en l’organització del treball han estat considerables. La jornada de les vuit hores ha anat implantant-se a molts estats. Però, al mateix temps, els processos d’automatització i de robotització han fet caure la demanda de treball, especialment del treball mecànic, repetiu, de les cadenes de producció. Fins al punt que, el 1995, quan internet tot just començava, Jeremy Rifkin va publicar The end of work. El treball, tal com l’havíem conegut, l’estaven fent màquines que funcionaven soles. Les vuit hores eren massa hores. La jornada laboral es podria tornar a reduir. I calia pensar en una renda bàsica.

Però a alguns sectors de la població d’alguns països (com, per exemple, el país català) el fenomen que s’observa és totalment diferent. El dibuix del lector “de baix” de La Campana de Gràcia ha estat premonitori: els de baix –i els de dalt- passen moltes hores -a la feina, o fora de la feina- estudiant, fins als 20-30 anys, i després. I, alhora, tuitant, informant-se en múltiples suports i/o pantalles, o participant en tota mena de xarxes digitals.

Les pantalles, però, porten al carrer. En societats com la catalana, la idea d’expandir-se del tercer vuit ha estat assumida massivament. Molt sovint, però, “expandir-se” després de la jornada laboral és com un segon treball, com una segona jornada, que, ara, és treball voluntari, militància. Que, en el cas de les desenes de milers de jubilats, pot ser de jornada completa.

Queden les vuit hores de descans, a casa, al llit, ben tapats. Però, sovint, davant del llit, hi ha un televisor, i, al costat del coixí, una tauleta, i un mòbil. Són -suposadament- entreteniment, però també serveixen per informar-se, escriure’s, penjar vídeos... El treball ocupa les 24 hores de la meitat (com a mínim) de la societat catalana.