Durant els dos anys de mandat, conjuntament amb tot l’equip, donaré continuïtat a aquells projectes que han funcionat bé. Un dels principals eixos que ara impulsem va relacionat amb el talent i l’ensenyament. Detectem que els nois i les noies quan acaben l’ESO i el batxillerat tenen un nivell d’aprenentatge dels idiomes que és insuficient per anar al món laboral que es trobaran. Hem fet un grup de treball per muntar iniciatives que millorin aquest àmbit.

Sí, sí, clarament. Hem estat en moltes empreses que agafen talent perquè Barcelona aspira a ser un hub tecnològic i resulta que aquests nois i noies no saben prou bé l’anglès. El sistema públic hauria de fer un esforç a l’hora de preparar aquests joves per a la seva inserció en el món laboral i global.

Als llocs de treball més tècnics, ja hi falta gent. Per tant el talent no haurà de marxar perquè aquí ja troben feina. A vegades les empreses van a buscar els estudiants abans que acabin els estudis. Entre tots, govern, empresa i escoles, s’hauria de fer una programació adequada per veure quants estudiants es posa a formació professional o a l’àmbit universitari perquè no hi hagi un excés de promoció d’estudiants universitaris i que després no puguin satisfer les seves expectatives. Les empreses demanen molta formació professional. Això, tothom ho sap però ningú pren mesures efectives per corregir-ho. És complex, sí, però o ens hi posem o aquest problema no es resoldrà. Les noies que opten per les carreres tècniques són menys que en el temps de la meva generació. Potser les dones haurem de fer un pas més endavant per tenir més visibilitat però s’ha de fer veure a les noies que elles també tenen talent com els nois. Aquests estudis, els poden obrir moltes portes.

No fem accions de captació de membres. El que passa és que, pel fet de ser un centre de membres, sempre se’n troba d’altres d’afins. El nostre objectiu és impulsar accions perquè Catalunya sigui un dels millors països del món.

Ser la primera dona no és un privilegi, és un trist privilegi. Què l’any 2019 sigui una notícia vol dir que no anem bé. Dit això, entre tots hem de normalitzar la igualtat. A FemCat s’ha incrementat el nombre de dones en els òrgans de decisió.

Per veure exactament on som cal desgranar molt a fons les dades. Quan es fa una mitjana directa amb més homes directius i menys dones directives òbviament la mitjana ja surt esbiaixada. Jo no conec tantes empreses que amb igualtat de salari, d’horari, de feina, hi hagi tanta diferència, costa d’entendre. Si fos així, els sindicats ho haurien de denunciar encara més. Quan s’incorpora un noi a la feina cobra molt menys que un de 65 anys, perquè aquest té antiguitat i experiència. El mateix passa quan s’incorpora una noia nova a la feina. Quan contractes no et trobes amb diferències dels vint i escaig menys per la dona. De tota manera, si hi ha realment diferència s’haurà de corregir. Però el problema crec que està sobredimensionat. Per encertar la solució has de tenir el problema ben diagnosticat.

Sí. Nosaltres tenim un binomi en les nostres prioritats: localització i preu. Si tu encertes aquests dues premisses la promoció et funcionarà perfectament. Tenim moltes promocions programades per enguany i el 2020. I en el dia d’avui no n’hem desprogramat cap.

Tampoc té gaire secret. Sempre hi ha d’haver una concentració de gent com ara Barcelona o l’àrea metropolitana. L’activitat s’ha recuperat molt després de la crisi. Però encara s’està per sota del que considerem que ha de ser la velocitat de creuer. Si a Catalunya es van arribar a fer més de seixanta mil habitatges a l’any pensem que la xifra raonable seria entorn a 25.000 i ara estem a prop dels 14.000. Hi ha camp per córrer. El que passa és que les dificultats administratives són espectaculars. És francament complicat pel termini de llicències i planejament. L’administració té pocs recursos.

I tant. Hi ha lleis contradictòries entre administracions. S’escriuen, es canvien, més tard no es convaliden al Parlament... Nosaltres movem inversions de molts diners i per tant necessitem una seguretat jurídica estable. El sector de l’habitatge és mediàtic, hi ha motius perquè ho sigui. Però amb planificació i consens es podrien fer moltes coses. És trist que cada quatre anys es parteixi de zero i es torni a començar. Així no es pot aspirar a tenir un parc d’habitatge públic amb condicions.

Això és així en districtes molt concrets de Barcelona. Al final un estranger que busca un producte amb ànima, el troba en àrees clarament de luxe o a Ciutat Vella o la zona del Born. És veritat que si es posa pressió en una zona també es mou una mica al seu costat. Però la pressió de demanda estrangera està molt localitzada. I, a més, aquesta també ha baixat.

Als EUA, que són 300 milions de persones, que parlen el mateix idioma i tots se senten nord-americans, la mobilitat és molt freqüent. Aquí ens costa molt més moure’ns. Això afavoreix el sentiment de propietat. Quan la gent compra obté el millor fons de pensions. Per algun motiu això està demonitzat i sembla que no se’n pugui parlar. A més, quan un arribi a la jubilació podrà fer una hipoteca inversa, podrà tenir una font d’estalvi per finançar els estudis dels fills, podrà llogar i anar-se’n a viure al poble si vol, tenint un ingrés complementari a la pensió. Això és bo i s’ha de dir. No sé per què es parla tant dels països europeus amb la fórmula del lloguer. Que potser s’hauria de fer un model una mica més equilibrat, jo no dic que no. Però la gent ja sap el que fa. Si vol comprar, doncs que pugui comprar. Entenc que bàsicament la meva empresa fa habitatge de venda però em sembla lícit i legítim que apostin per la compra perquè els dona molta estabilitat amb el temps. Hi podràs viure molts anys sense estar pendent dels preus del lloguer o si et renovaran o no. I també és trist si es mira l’altra banda perquè el mercat de lloguer està superatomitzat. El 85% dels pisos de lloguer són de propietaris individuals que aspiren a maximitzar la seva inversió, fet que és absolutament lícita i legítima.

Quan vaig a comprar un terreny en brut jo ja incorporo aquest percentatge. Per un tipus d’habitatge pago un preu, per d’altres, una altra tarifa. Per mi el problema són els cops de decret que es fan des de l’administració amb zero consens. Les solucions de futur han de partir del consens en tots els àmbits. El pla especial urbanístic d’allotjament turístic (Peuat), ja l’han tombat, destinar el 30% a l’habitatge protegit està recorregut, hi perdran. Si s’haguessin assegut a una taula ja s’hauria trobat una solució. Tots estem d’acord que l’habitatge s’ha d’abaratir. Això, no cal que ens ho digui l’alcaldessa Ada Colau.

Cal més debat, menys postureig i més voluntat de resoldre els problemes. L’Ajuntament pren decisions amb els preus de sortida que es fixen als portals immobiliaris, que mai són el preu de tancament, perquè el preu final sempre és una xifra intermèdia entre l’oferta i la demanda. Aquest punt, però, és molt difícil de saber, perquè no es publica. Hi ha una dada recent, les llicències sol·licitades a Barcelona del primer semestre d’enguany respecte al de l’any passat han caigut un setanta i escaig per cent. A més m’han assegurat fa pocs dies que no consta que hagi arribat cap sol·licitud de llicències d’acord amb les característiques del 30%. Hi ha una entitat financera que m’ha informat que ningú els ha demanat, i ja estem a l’octubre, un finançament per tirar endavant una promoció destinada a l’habitatge protegit. L’Ajuntament només busca titulars. Si hi ha un problema, perquè hi és, cal trobar una solució adequada i consensuada. Si l’any passat es van fer 600 habitatges públics a Catalunya, el sector públic en va fer 60. La resta, els vam fer els privats.

Nosaltres som promotors. En comercialització s’estan fent més invents. En promotors d’obra nova no ho utilitzem. Pot servir com un aparador més, una finestra per ensenyar, però el que marca finalment és tenir un bon equip de vendes propi. Internet va bé per fer les seleccions preliminars.

Uns 50 milions d’euros.

Una cinquantena.

Sí, estem molt centrat en l’habitatge, tot i que també fem esporàdicament hotels, hospitals i centres comercials. Però estem molt especialitzats en les promocions d’habitatge nou. Tenim, per exemple, un sector molt gran al Prat de Llobregat, on ja hem fet la vuitena fase. Hi tenim una reserva de sòl per fer-hi gairebé 600 habitatges. A Sitges, també hi tenim un altra bossa important per fer-hi pisos i parcel·les. Ara estem preparant també un hotel apartament a Sitges després de 18 mesos de feina intensa per aconseguir l’operació.

Veig que la força de creixement que hi havia els anys 2015, 2016 i 2017 ha perdut empenta. La previsió és una mica menys de creixement. Ningú parla, però, del fet que s’aturi l’economia.

Al final acaba afectant tot. Tant les polèmiques declaracions del president Trump com el pressupost prorrogat. Però com sempre cal desgranar els diversos sectors. Per exemple el turisme va molt bé, s’alenteix el nombre però augmenta la seva despesa, que al final és el que importa. El sector tecnològic a Barcelona també funciona. Algunes empreses de capital de risc diuen que la capital catalana serà una de les que creixeran més d’Europa. La confiança del consumidor és clau.

Jo espero que els ciutadans catalans seguim amb el to pacífic que ens caracteritza. Espero que no hi hagi agents incendiaris que es dediquin a provocar reaccions en un altre sentit.

Els conflictes se solucionen parlant. Tots, a casa, a l’empresa i a l’Estat perquè és que no hi ha cap altra forma. I evidentment que quan hi ha més de dos milions de persones que volen la independència això s’ha de negociar.

El Jordi és un exemple de pacifisme i serenor. Totes les seves manifestacions van en aquesta línia. Per mi és un exemple en molts sentits. El seu discurs és de pau, d’entesa, d’estendre la mà. Fins i tot està llançant des de la presó missatges de calma.