“És trist que cada quatre anys es canviïn les normes per fer habitatge”

Durant els dos anys de man­dat, con­jun­ta­ment amb tot l’equip, donaré con­tinuïtat a aquells pro­jec­tes que han fun­ci­o­nat bé. Un dels prin­ci­pals eixos que ara impul­sem va rela­ci­o­nat amb el talent i l’ense­nya­ment. Detec­tem que els nois i les noies quan aca­ben l’ESO i el bat­xi­lle­rat tenen un nivell d’apre­nen­tatge dels idi­o­mes que és insu­fi­ci­ent per anar al món labo­ral que es tro­ba­ran. Hem fet un grup de tre­ball per mun­tar ini­ci­a­ti­ves que millo­rin aquest àmbit.

Sí, sí, clara­ment. Hem estat en mol­tes empre­ses que aga­fen talent perquè Bar­ce­lona aspira a ser un hub tec­nològic i resulta que aquests nois i noies no saben prou bé l’anglès. El sis­tema públic hau­ria de fer un esforç a l’hora de pre­pa­rar aquests joves per a la seva inserció en el món labo­ral i glo­bal.

Als llocs de tre­ball més tècnics, ja hi falta gent. Per tant el talent no haurà de mar­xar perquè aquí ja tro­ben feina. A vega­des les empre­ses van a bus­car els estu­di­ants abans que aca­bin els estu­dis. Entre tots, govern, empresa i esco­les, s’hau­ria de fer una pro­gra­mació ade­quada per veure quants estu­di­ants es posa a for­mació pro­fes­si­o­nal o a l’àmbit uni­ver­si­tari perquè no hi hagi un excés de pro­moció d’estu­di­ants uni­ver­si­ta­ris i que després no puguin satis­fer les seves expec­ta­ti­ves. Les empre­ses dema­nen molta for­mació pro­fes­si­o­nal. Això, tot­hom ho sap però ningú pren mesu­res efec­ti­ves per cor­re­gir-ho. És com­plex, sí, però o ens hi posem o aquest pro­blema no es resoldrà. Les noies que opten per les car­re­res tècni­ques són menys que en el temps de la meva gene­ració. Pot­ser les dones hau­rem de fer un pas més enda­vant per tenir més visi­bi­li­tat però s’ha de fer veure a les noies que elles també tenen talent com els nois. Aquests estu­dis, els poden obrir mol­tes por­tes.

No fem acci­ons de cap­tació de mem­bres. El que passa és que, pel fet de ser un cen­tre de mem­bres, sem­pre se’n troba d’altres d’afins. El nos­tre objec­tiu és impul­sar acci­ons perquè Cata­lu­nya sigui un dels millors països del món.

Ser la pri­mera dona no és un pri­vi­legi, és un trist pri­vi­legi. Què l’any 2019 sigui una notícia vol dir que no anem bé. Dit això, entre tots hem de nor­ma­lit­zar la igual­tat. A Fem­Cat s’ha incre­men­tat el nom­bre de dones en els òrgans de decisió.

Per veure exac­ta­ment on som cal des­gra­nar molt a fons les dades. Quan es fa una mit­jana directa amb més homes direc­tius i menys dones direc­ti­ves òbvi­a­ment la mit­jana ja surt esbi­ai­xada. Jo no conec tan­tes empre­ses que amb igual­tat de salari, d’horari, de feina, hi hagi tanta diferència, costa d’enten­dre. Si fos així, els sin­di­cats ho hau­rien de denun­ciar encara més. Quan s’incor­pora un noi a la feina cobra molt menys que un de 65 anys, perquè aquest té anti­gui­tat i experiència. El mateix passa quan s’incor­pora una noia nova a la feina. Quan con­trac­tes no et tro­bes amb diferències dels vint i escaig menys per la dona. De tota manera, si hi ha real­ment diferència s’haurà de cor­re­gir. Però el pro­blema crec que està sobre­di­men­si­o­nat. Per encer­tar la solució has de tenir el pro­blema ben diagnos­ti­cat.

Sí. Nosal­tres tenim un binomi en les nos­tres pri­o­ri­tats: loca­lit­zació i preu. Si tu encer­tes aquests dues pre­mis­ses la pro­moció et fun­ci­o­narà per­fec­ta­ment. Tenim mol­tes pro­mo­ci­ons pro­gra­ma­des per enguany i el 2020. I en el dia d’avui no n’hem des­pro­gra­mat cap.

Tam­poc té gaire secret. Sem­pre hi ha d’haver una con­cen­tració de gent com ara Bar­ce­lona o l’àrea metro­po­li­tana. L’acti­vi­tat s’ha recu­pe­rat molt després de la crisi. Però encara s’està per sota del que con­si­de­rem que ha de ser la velo­ci­tat de cre­uer. Si a Cata­lu­nya es van arri­bar a fer més de sei­xanta mil habi­tat­ges a l’any pen­sem que la xifra rao­na­ble seria entorn a 25.000 i ara estem a prop dels 14.000. Hi ha camp per córrer. El que passa és que les difi­cul­tats admi­nis­tra­ti­ves són espec­ta­cu­lars. És fran­ca­ment com­pli­cat pel ter­mini de llicències i pla­ne­ja­ment. L’admi­nis­tració té pocs recur­sos.

I tant. Hi ha lleis con­tra­dictòries entre admi­nis­tra­ci­ons. S’escri­uen, es can­vien, més tard no es con­va­li­den al Par­la­ment... Nosal­tres movem inver­si­ons de molts diners i per tant neces­si­tem una segu­re­tat jurídica esta­ble. El sec­tor de l’habi­tatge és mediàtic, hi ha motius perquè ho sigui. Però amb pla­ni­fi­cació i con­sens es podrien fer mol­tes coses. És trist que cada qua­tre anys es par­teixi de zero i es torni a començar. Així no es pot aspi­rar a tenir un parc d’habi­tatge públic amb con­di­ci­ons.

Això és així en dis­tric­tes molt con­crets de Bar­ce­lona. Al final un estran­ger que busca un pro­ducte amb ànima, el troba en àrees clara­ment de luxe o a Ciu­tat Vella o la zona del Born. És veri­tat que si es posa pressió en una zona també es mou una mica al seu cos­tat. Però la pressió de demanda estran­gera està molt loca­lit­zada. I, a més, aquesta també ha bai­xat.

Als EUA, que són 300 mili­ons de per­so­nes, que par­len el mateix idi­oma i tots se sen­ten nord-ame­ri­cans, la mobi­li­tat és molt freqüent. Aquí ens costa molt més moure’ns. Això afa­vo­reix el sen­ti­ment de pro­pi­e­tat. Quan la gent com­pra obté el millor fons de pen­si­ons. Per algun motiu això està demo­nit­zat i sem­bla que no se’n pugui par­lar. A més, quan un arribi a la jubi­lació podrà fer una hipo­teca inversa, podrà tenir una font d’estalvi per finançar els estu­dis dels fills, podrà llo­gar i anar-se’n a viure al poble si vol, tenint un ingrés com­ple­men­tari a la pensió. Això és bo i s’ha de dir. No sé per què es parla tant dels països euro­peus amb la fórmula del llo­guer. Que pot­ser s’hau­ria de fer un model una mica més equi­li­brat, jo no dic que no. Però la gent ja sap el que fa. Si vol com­prar, doncs que pugui com­prar. Entenc que bàsica­ment la meva empresa fa habi­tatge de venda però em sem­bla lícit i legítim que apos­tin per la com­pra perquè els dona molta esta­bi­li­tat amb el temps. Hi podràs viure molts anys sense estar pen­dent dels preus del llo­guer o si et reno­va­ran o no. I també és trist si es mira l’altra banda perquè el mer­cat de llo­guer està supera­to­mit­zat. El 85% dels pisos de llo­guer són de pro­pi­e­ta­ris indi­vi­du­als que aspi­ren a maxi­mit­zar la seva inversió, fet que és abso­lu­ta­ment lícita i legítima.

Quan vaig a com­prar un ter­reny en brut jo ja incor­poro aquest per­cen­tatge. Per un tipus d’habi­tatge pago un preu, per d’altres, una altra tarifa. Per mi el pro­blema són els cops de decret que es fan des de l’admi­nis­tració amb zero con­sens. Les solu­ci­ons de futur han de par­tir del con­sens en tots els àmbits. El pla espe­cial urbanístic d’allot­ja­ment turístic (Peuat), ja l’han tom­bat, des­ti­nar el 30% a l’habi­tatge pro­te­git està recor­re­gut, hi per­dran. Si s’hagues­sin asse­gut a una taula ja s’hau­ria tro­bat una solució. Tots estem d’acord que l’habi­tatge s’ha d’aba­ra­tir. Això, no cal que ens ho digui l’alcal­dessa Ada Colau.

Cal més debat, menys postu­reig i més volun­tat de resol­dre els pro­ble­mes. L’Ajun­ta­ment pren deci­si­ons amb els preus de sor­tida que es fixen als por­tals immo­bi­li­a­ris, que mai són el preu de tan­ca­ment, perquè el preu final sem­pre és una xifra intermèdia entre l’oferta i la demanda. Aquest punt, però, és molt difícil de saber, perquè no es publica. Hi ha una dada recent, les llicències sol·lici­ta­des a Bar­ce­lona del pri­mer semes­tre d’enguany res­pecte al de l’any pas­sat han cai­gut un setanta i escaig per cent. A més m’han asse­gu­rat fa pocs dies que no consta que hagi arri­bat cap sol·lici­tud de llicències d’acord amb les carac­terísti­ques del 30%. Hi ha una enti­tat finan­cera que m’ha infor­mat que ningú els ha dema­nat, i ja estem a l’octu­bre, un finançament per tirar enda­vant una pro­moció des­ti­nada a l’habi­tatge pro­te­git. L’Ajun­ta­ment només busca titu­lars. Si hi ha un pro­blema, perquè hi és, cal tro­bar una solució ade­quada i con­sen­su­ada. Si l’any pas­sat es van fer 600 habi­tat­ges públics a Cata­lu­nya, el sec­tor públic en va fer 60. La resta, els vam fer els pri­vats.

Nosal­tres som pro­mo­tors. En comer­ci­a­lit­zació s’estan fent més invents. En pro­mo­tors d’obra nova no ho uti­lit­zem. Pot ser­vir com un apa­ra­dor més, una fines­tra per ense­nyar, però el que marca final­ment és tenir un bon equip de ven­des propi. Inter­net va bé per fer les selec­ci­ons pre­li­mi­nars.

Uns 50 mili­ons d’euros.

Una cin­quan­tena.

Sí, estem molt cen­trat en l’habi­tatge, tot i que també fem esporàdica­ment hotels, hos­pi­tals i cen­tres comer­ci­als. Però estem molt espe­ci­a­lit­zats en les pro­mo­ci­ons d’habi­tatge nou. Tenim, per exem­ple, un sec­tor molt gran al Prat de Llo­bre­gat, on ja hem fet la vui­tena fase. Hi tenim una reserva de sòl per fer-hi gai­rebé 600 habi­tat­ges. A Sit­ges, també hi tenim un altra bossa impor­tant per fer-hi pisos i par­cel·les. Ara estem pre­pa­rant també un hotel apar­ta­ment a Sit­ges després de 18 mesos de feina intensa per acon­se­guir l’ope­ració.

Veig que la força de crei­xe­ment que hi havia els anys 2015, 2016 i 2017 ha per­dut empenta. La pre­visió és una mica menys de crei­xe­ment. Ningú parla, però, del fet que s’aturi l’eco­no­mia.

Al final acaba afec­tant tot. Tant les polèmiques decla­ra­ci­ons del pre­si­dent Trump com el pres­su­post pror­ro­gat. Però com sem­pre cal des­gra­nar els diver­sos sec­tors. Per exem­ple el turisme va molt bé, s’alen­teix el nom­bre però aug­menta la seva des­pesa, que al final és el que importa. El sec­tor tec­nològic a Bar­ce­lona també fun­ci­ona. Algu­nes empre­ses de capi­tal de risc diuen que la capi­tal cata­lana serà una de les que crei­xe­ran més d’Europa. La con­fiança del con­su­mi­dor és clau.

Jo espero que els ciu­ta­dans cata­lans seguim amb el to pacífic que ens carac­te­ritza. Espero que no hi hagi agents incen­di­a­ris que es dedi­quin a pro­vo­car reac­ci­ons en un altre sen­tit.

Els con­flic­tes se solu­ci­o­nen par­lant. Tots, a casa, a l’empresa i a l’Estat perquè és que no hi ha cap altra forma. I evi­dent­ment que quan hi ha més de dos mili­ons de per­so­nes que volen la inde­pendència això s’ha de nego­ciar.

El Jordi és un exem­ple de paci­fisme i sere­nor. Totes les seves mani­fes­ta­ci­ons van en aquesta línia. Per mi és un exem­ple en molts sen­tits. El seu dis­curs és de pau, d’entesa, d’esten­dre la mà. Fins i tot està llançant des de la presó mis­sat­ges de calma.