Afronto el moment amb una certa incertesa, però amb tranquil·litat i serenor; també ho fan els meus companys aquí, a Lledoners; ho vivim conjuntament, i pensem també molt en la Carme i la Dolors. Fa molts dies que va acabar el judici. Voldríem conèixer amb què ens hem d’enfrontar, i començar a trobar les millors maneres de fer-ho. Portem dos anys de presó preventiva i en aquest impasse la lògica penitenciària és d’atemporalitat i d’anar sumant dies sense saber quin és l’horitzó; un cop tinguem sentència, la mirada serà cap al futur.

Qualsevol sentència que no sigui l’absolució la consideraré injusta. Podem ser condemnats fins a 25 anys de presó en un procés promogut per la fiscalia de l’Estat. No hi ha hagut ni violència ni alçament tumultuari. Hem estat jutjats perquè la nostra actuació està associada a una voluntat. A una voluntat política, legítima. És el que s’ha volgut jutjar. La voluntat per la qual les persones exigeixen poder decidir què són i què volen ser; exigeixen respecte pel que són; exigeixen el dret a constituir-se en la comunitat que trien lliurement; exigeixen poder construir el seu propi futur. Un judici polític que ha ocupat l’espai d’un debat polític que es pretén defugir. Som on som perquè som el que som. Ho sabem nosaltres, i ho sap tothom. Utilitzar la via penal per reprimir i condemnar una voluntat és un perill per a la democràcia. Com més injusta, més perillós serà. Ni la violència, ni la repressió ni el dret penal construeixen països ni societats. Són els seus valors democràtics, i el desenvolupament real d’aquests, els que ho fan. L’Estat ho hauria d’entendre.

Em considero innocent, i he afrontat un judici on després de tots aquells testimonis i de totes aquelles proves, els fets que es volien jutjar i les acusacions que es volien imputar van quedar absolutament desmentides. En aquest sentit no puc realitzar un acte que contradigui la meva innocència. Ho he explicat al llibre Esperança i llibertat àmpliament. Entenc la presó com una eina política, vaig assumir que hauria de formar part de la nostra lluita pacífica. En aquest camí, per a mi la presó és un instrument. No tinc por a seguir-la utilitzant. Tanmateix estic segur que, digui el que digui la sentència, per encarar aquest conflicte el que caldrà sobretot és fer política, sense política no trobarem solucions. Necessiten, sobretot allí, persones capaces d’assumir un repte que comporta coratge per trencar determinats guions.

Les vulneracions dels drets polítics dels que estem acusats no només han produït una lesió dels nostres drets fonamentals individuals, sinó una lesió molt més general i profunda de l’interès legítim dels ciutadans que van votar en les eleccions, del 21-D, del 28-A o del 26-M, perquè tots els votants tenen dret a un sistema democràtic equitatiu i blindat davant d’indegudes inferències per part del poder judicial. L’Oriol Junqueras hauria d’estar exercint d’eurodiputat des del primer dia, com la resta d’electes a l’exili. El que s’ha fet només ha tingut l’objectiu d’impedir-ho, com ho és, si succeeix, avançar la sentència i no permetre que la justícia europea l’empari.

Davant d’una sentència injusta cal que la ciutadania també dicti la seva sentència. Estic segur que les institucions estan treballant en la resposta, i no vull afegir més soroll al debat. Sí que considero que aquesta s’ha de basar en una solidaritat ferma, creixent, pacífica, però sobretot integradora de totes les persones que volen participar de la defensa de totes les llibertats democràtiques i de la justícia contra tota repressió. Perquè aquesta és la immensa majoria de la societat catalana, i hem de saber articular-la. L’independentisme, després de la sentència, necessitarà actuar amb el cap fred, no en la lògica visceral, o d’acció-reacció. Malgrat les emocions, el moment demana fermesa, intel·ligència col·lectiva i visió de conjunt. I passi el que passi, no hem de defallir mai, hem de mantenir sempre l’actitud constructiva, una fortalesa pacífica i democràtica i una mirada llarga que convidi a prendre decisions pensant en els escenaris futurs més favorables.

Caldrà tornar a fer moltes coses, però també caldrà fer-ne moltes altres de diferents; si no, correm el risc de no assumir els aprenentatges dels darrers anys. Si parlem de votar, a curt termini és molt important el 10 de novembre. La ciutadania té l’oportunitat d’expressar-se, i de dictar la seva sentència. I també demostrarà a aquells que constantment proclamen la desfeta definitiva de l’independentisme que no és així, que seguim aquí, que som capaços de seguir marcant l’agenda i que se’ns ha de tenir en compte.

Sempre he dit que aquest procés no serà fàcil, ni ràpid, ni indolor, però considero que és irreversible. Des de fa temps som en una fase lenta, en una realitat i en un registre nou que cal assumir, la repressió institucionalitzada no pararà, és aquí i té moltes capes. No afecta només les persones que som a la presó, a l’exili o els milers de processats. Té per objectiu estendre la por per apaivagar una opció política legítima. Però la pròpia defensa no ens pot fer oblidar els nostres objectius polítics, que no són de resistència, ni d’identitat, sinó de sobirania política. Des de la consciència de la realitat i també de la consciència de les nostres fortaleses és des d’on podrem seguir avançant en un objectiu polític que és de dimensió històrica.

Doncs com un acte públic, no violent, conscient, organitzat i polític. Com una eina que el moviment ha utilitzat i que no ens ha de fer por seguir utilitzant amb el propòsit de canviar aquesta situació que és injusta, i com una acció emparada en l’exercici de tres drets fonamentals: la llibertat de consciència, la llibertat d’expressió i la participació política.

És evident que hi ha un interès i una intencionalitat per part de determinats estaments de l’Estat per vincular l’independentisme amb la violència i amb el terrorisme, no només amb la finalitat de desacreditar-lo, sinó justificativa de moltes actuacions presents i futures. L’operació en aquest sentit ha estat d’una magnitud del tot desproporcionada, amplificada i relatada amb crueltat i amb un ús polític per part de la premsa estatal, i a més des del total assetjament i rebuig a la presumpció d’innocència.

Personalment sempre he condemnat, condemno i condemnaré la violència. I no vull que ningú la utilitzi en el meu nom. Des de la fermesa i certesa també dic que aquí no n’hi ha, de violència, ni n’hi haurà. No es pot condemnar un fet que no existeix. L’independentisme ha d’intentar evitar entrar en el joc i els marcs mentals en què busca atrapar-nos l’unionisme, i per sobre del soroll s’hauria de centrar en el que té al seu abast, evitar errors, excel·lir en les seves decisions, actuar amb iniciativa i dirigir-se de forma inclusiva davant del conjunt de la societat.

No ho vaig poder seguir. De tota manera entenc que tothom ha de poder expressar les seves opinions sempre que sigui amb respecte pels altres. Massa sovint veiem interpretacions malintencionades o que s’agafa un fet anecdòtic, es treu de context i se li canvia el sentit, per construir un relat polític fals. És una mala pràctica que no porta res de bo ni a la política ni a la convivència.

Hem vist que l’Estat està disposat a qualsevol cosa, que vol incorporar la violència en les actuacions del sobiranisme, que seria la condició necessària per aplicar la llei de partits. No és un escenari que pugui ser descartable.

El president ha actuat des del sentit de la seva consciència i està rebent una resposta totalment desmesurada que pot inhabilitar-lo, i té tota la meva solidaritat. Des del coneixement d’aquestes reaccions, els dies que vindran hauríem d’administrar els gestos de confrontació simbòlica amb sentit de l’oportunitat i de la proporcionalitat.

El PSOE hauria de tenir consciència que Espanya fa molt de temps que està instal·lada en la inestabilitat. Apel·lar al diàleg està bé, però després s’ha d’asseure, i escoltar, i fer-ho amb voluntat d’arribar a acords. Pedro Sánchez va renunciar a la majoria de la moció de censura i ara s’ha situat en el relat territorial de la dreta, sense més proposta que aplicar el 155. Anhela, ara, els votants i, després, els vots de Ciutadans, que d’acord amb les enquestes s’està desinflant. En aquest plantejament sobta el seguidisme i l’abstenció crítica que manté el PSC, que sap que el referèndum és la solució que posa d’acord el 80% de la població a Catalunya, com fa poc també defensava. Nosaltres no hi podem ni hi volem renunciar. Ho hem de posar reiteradament sobre la taula i fer-ho cada cop amb major força i amb més suports.

Aquest és un debat recurrent, hi aprofundeixo a Esperança i llibertat. La qüestió, més que en les eines o la forma, es troba en l’actitud i la capacitat de trobar solucions adequades als problemes que haguem de superar en cada moment. En aquesta mena de processos no hi ha manuals d’instrucció, ni fórmules màgiques ni dreceres. El terreny de joc és dinàmic i hi juguen múltiples actors. Reduir el debat a una qüestió instrumental no ens ajuda a veure la globalitat ni la complexitat.

La política espanyola no projecta cap escenari constructiu, opta per forçar el llenguatge i per les amenaces. Veient els eslògans electorals dels partits estatals (PSOE, PP, Ciutadans, Vox) només hi trobem una al·lusió genèrica al concepte d’Espanya. Quan no es té res a dir o a aportar a la política espanyola es recorre al concepte “España”. Necessitem la major força política possible en les eleccions i veure quina és la geometria i quin és l’escenari.

Esquerra, i especialment com a candidat al Senat, aspiro a assolir el millor resultat possible, per aconseguir la major força política al Congrés dels Diputats i al Senat. Sense poder polític real a Madrid no hi haurà capacitat ni de bloquejar res ni de negociar res, només hi haurà retòrica estèril contra un executiu contrari als interessos de tots els ciutadans de Catalunya. Em sembla que és clar de què ens hem de defensar, i per què necessitem capacitat política a Madrid. A més, el 10-N serà una data molt important, els ciutadans de Catalunya tindran l’oportunitat d’expressar-se, de dir que no accepten el resultat de la imposició, i de fer també un gest d’autoafirmació i de creure en el futur.

Sánchez vol ser investit per Ciutadans. El que necessita l’independentisme és tenir la força suficient per condicionar les majories a l’Estat, per asseure’s a parlar.

No em pertoca fer valoracions de les decisions de la militància d’altres partits, però sí que des d’aquí dins vull expressar i desitjar sort a les companyes de la CUP.

No, en cap cas. Crec fermament en la idea d’Europa. El projecte europeu es troba en un moment en què ha de decidir com opta per ser de debò un projecte interessant i atractiu, capaç de gestionar realitats difícils i urgents, i que no dubta en el moment de posar en pràctica els seus propis valors. Ha fallat molts cops als Balcans amb la guerra, a Grècia amb la crisi econòmica, a la Mediterrània amb les persones refugiades. Però sempre he treballat i seguiré fent-ho per fer-la millor, més solidària, més justa, més plural i més democràtica.