L’Acadèmia Sueca ha esmenat els errors de l’edició anterior del premi Nobel de literatura amb un doble premi 2018 i 2019 a dos escriptors minoritaris: el conegut narrador, dramaturg, poeta i guionista de cinema austríac Peter Handke per al 2019, i l’escriptora polonesa Olga Tokarczuk, per al 2018.

Peter Handke (Griffen, Caríntia, Àustria, 1942) és un vell conegut dels nostres lectors i aficionats al teatre i al cinema més selectes. Una dels seus relats, La por del porter davant del penalty (Edicions 62, 1974) ha esdevingut fins i tot un tòpic de la premsa esportiva. Els seus Insults al públic o La cavalcada sobre el llac de Constança (Institut del Teatre, 1988 i 1984, amb traducció el primer de Carme Serrallonga i del poeta Lluís Solà amb pròleg del novel·lista Jordi Coca el segon) han estat peces de culte en la nostra escena independent. En el terreny de la narrativa i de la literatura de viatges, Handke ha estat editat abastament amb títols que van ser saludats com ara L’absència i Tarda d’un escriptor (La Magrana i Ed. 62, 1984 i 1991); El venedor ambulant i Benvinguda al consell d’administració (totes dues a la desapareguda Laia, 1979 i 1984), i més recentment La gran caiguda, per Raig Verd el 2014. El 2015, Jardins de Samarcanda li publicava el monumental poemari Poema a la durada. Handke també passarà a la història com a guionista de la poètica pel·lícula angèlica Cel sobre Berlín, de Wim Wenders, amb Bruno Ganz recitant els seus poemes. En castellà, infinitat d’editorials el publiquen des de fa mig segle, de les quals Alianza és la més fidel i la que anuncia el nou llibre, així com reedicions immediates. Autor de referència des dels anys seixanta, adscrit el Grup 47, renovador de l’alta literatura alemanya, Handke va topar als anys noranta amb el conflicte dels Balcans, que li va ocasionar un anatema unànime de la comunitat internacional. Moltes de les notícies encara ara l’associen amb el suport a Milosevic i tota mena d’exageracions. De fet va ser la també premi Nobel austríaca 2004 Elfriede Jelinek, la que, en un gest de generositat poc freqüent entre els escriptors, va dir en entrevistes que qui es mereixia el Nobel era Handke. Ahir va declarar de nou: “És magnífic. Ja era hora.”

Enamorat de la península Ibèrica, ha rebut nombrosos premis i des dels anys seixanta ha estat traduït, ha passejat i ha escrit sobre els paisatges castellans d’interior i té nombrosos amics, com el seu traductor Eustaqui Barjau, a qui vam trucar i ens va sintetitzar: “Handke és un dels escriptors europeus més rellevants de la segona meitat del segle XX. I dels més prolífics, amb grans obres en tots els gèneres. Ja era hora que li donessin el Nobel.” També li pregunto sobre la persecució i linxament que va patir en relació amb les guerres balcàniques, sent utilitzat com a cap de turc. Barjau no en té dubte: “Les seves opinions van derivar cap a una gran incomprensió del que volia dir.”