Catalunya també ha dictat sentència: la decisió del Tribunal Suprem de condemnar els líders independentistes és una injustícia històrica i la població va sortir al carrer per denunciar-ho de manera massiva i dispersa, tan en el temps com en l’espai. Les mobilitzacions espontànies i les programades es van succeir de nord a sud i d’est a oest tan bon punt es van conèixer les penes i fins ben entrada la nit. Les més multitudinàries, aeroport a banda, van tenir lloc a Barcelona, on milers de manifestants es van mobilitzar al llarg de la jornada en diferents punts per confluir al vespre a l’entorn de la plaça Sant Jaume. A les vuit, com a la resta de places del país, es va llegir un manifest de l’ANC alertant que “ni les amenaces, ni la repressió, ni la violència, ni els empresonaments injustos, faran desaparèixer el nostre anhel de llibertat”. Paral·lelament, d’altres manifestants es van anar concentrar davant la prefectura de la policia nacional a la Via Laietana. Hores després, els agents van carregar contra els manifestants i van disparar-los projectils.

“La maquinària repressiva de l’Estat no té aturador, però la nostra voluntat de seguir endavant tampoc”. Ho deia el comunicat de l’Assemblea i ho certificaven els milers de persones que es van manifestar de manera simultània arreu del país, en una llista interminable de mobilitzacions a pobles i ciutats. A Barcelona, el centre de la ciutat va quedar tancat ben d’hora al trànsit i la ciutat respirava l’excepcionalitat del dia. Les marxes, cassolades, concentracions i manifestacions van tenir lloc de manera espontània a molts punts, sovint amb els estudiants com a catalitzadors. A mida que avançava la jornada, però, la cridòria es va traslladar dels barris cap al centre. Riuades de gent per passeig de Gràcia o la Via Laietana en direcció a la Plaça Sant Jaume, que gairebé dues hores abans de la cita ja era plena.

La gent s’escalfava amb crits reclamant la retirada de la bandera espanyola del palau de la Generalitat, reclamant justícia per als presos i reivindicant la propietat dels carrers. En un dels moments de silenci, un dels manifestants va fer una crida perfectament audible. “Sense desobediència no hi ha independència”. I va continuar: “No pagueu el metro. No paguem res. Que ja us veig picant tots per tornar a casa”. Una senyora d’edat avançada, com la majoria que va ocupar la plaça inicialment, va gosar respondre-li allò que moltes altres feien cara de pensar. “És que ens posaran una multa”. L’home del crit iniciar ho va tenir clar: “Una multa? I això et preocupa? Al meu president li han caigut tretze anys!”, li va respondre per tancar el diàleg i deixar clar que estem disposats a pagar per la independència varia en funció del punt de vista de cadascú.

Les concentracions van aplegar un públic molt divers i familiar i la gran novetat de la jornada, almenys per a monts, va ser la incorporació de Telegram al mòbil per seguir les mobilitzacions del tsunami democràtic. “És veritat això de l’aeroport de Madrid?”, es demanava la gent. Va arribar l’hora i es va fer el silenci. La lectura del manifest de l’ANC, tot i la potent megafonia, només la van poder seguir els presents a la plaça, una minoria tenint en compte que els carrers adjacents (Jaume I, Ferran, del Bisbe, de la Ciutat...) estaven completament plens de gent, fins i tot amb més densitat que al propi epicentre de la protesta.

“Davant d’aquest atac sense precedents a la democràcia i a l’autodeterminació ens cal una resposta política i institucional a l’altura d’aquest moment històric”, assegurava el manifest de l’Assemblea, que també reclamava “més unió que mai perquè hem de seguir demostrant que hem estat, som i serem una societat pacífica”. L’ANC també reclamava “serenor i tranquil·litat davant d’aquells que ens volen violents” i no caure en provocacions. La concentració va aplegar la societat civil, però també hi van ser presents representants de la classe política, com el president del Parlament, Roger Torrent, el vicepresident de la Generalitat, Pere Aragonès, i alguns dels consellers. “El món sap que no acceptem aquesta sentència. Les places de Catalunya són plenes”, va reblar la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, amb orgull.

Davant la impossibilitat d’arribar a la plaça Sant Jaume, molts dels manifestants es van anar concentrant ocupant la part superior de la Via Laietana fins a la prefectura de la Policia Nacional, on aquest cos policial va començar a agafar posicions i, més entrada la nit, va començar a carregar contra els manifestants, assumint per moments les funcions d’ordre públic al carrer que corresponen als Mossos.

Amb una vintena de furgonetes, carregues a cop de porra i disparant projectils, la policia va poder crear un perímetre de seguretat al voltant de la seva seu, que els manifestants advertien que acabaria convertida en una biblioteca. En el moment de tancar aquesta edició, la situació era de calma tensa i no constava cap detenció.

On si n’hi va haver va ser en altres punts del territori on la situació també es va escalfar. A Mataró, els manifestants van tallar la N-II tan bon punt va sortir la sentència i la situació es va escalfar al vespre. Els Mossos d’Esquadra van detenir el líder i exregidor de la CUP de Mataró, Juli Cuéllar, que es trobava entre els manifestants. La policia el va immobilitzar a terra i s’el van endur detingut acusat d’atemptar contra un agent, mentre els manifestants els escridassaven perquè el retenien i carregaven contra qui miraven d’acostar-se per impedir la detenció. Segons la seva advocada, l’acusaven d’aldarulls, atemptat contra l’autoritat i desobediència i el van deixar en llibertat a la nit.

L’altre punt calent va ser a Lleida, on també hi va haver una notable manifestació. Milers de persones (8.000 segons la Guàrdia Urbana i 12.000 segons els convocants) es van concentrar davant la Paeria. Un cop llegit el manifest, un petit grup es va traslladar a davant la subdelegació del govern central. Tot i que estava fortament protegida per un cordó de tanques, hi va haver un intent de desmuntar-les i llançament d’ous, ampolles i llaunes cap a la façana. Els Mossos van decidir intervenir, primer amb càrregues policials i disparant projectils de foam i, posteriorment, enduent-se una persona detinguda.

Al marge d’aquestes d’aquests incidents i de la situació tensa a alguns punts durant la nit, les manifestacions que es van succeir al llarg de la jornada van ser majoritàriament pacífiques. En el moment de sortir la sentència van aparèixer les primeres convocatòries espontànies. A Tarragona, però, hi va haver un incident que va generar una de les imatges de la jornada, almenys per als mitjans de Madrid. En trobar-se amb els manifestants, una dona, coneguda simpatitzant del PP, va exhibir una bandera espanyola i va començar a fer gestos provocadors, segons testimonis presencials. Tot i que la majoria la va ignorar, un home li va prendre apareixent des del seu darrera. Ella el va empaitar per provar de recuperar-la i ell va reaccionar amb un gest brusc amb el braç que la va tirar a terra. Les manifestacions de la tarda ja no van tenir incidents com aquest. Un dels col·lectius mes actiu va ser l estudiantil, que va tallar l’autovia, i a la tarda unes 6.000 persones, segons la Guàrdia Urbana, es van manifestar a la plaça de la Font.

Girona també va viure una manifestació pacífica i multitudinària, amb 25.000 persones a la plaça de l’1 d’octubre, segons fonts dels Mossos. Una tònica general que es va repetir a moltes ciutats i pobles de Catalunya. Sabadell i Terrassa van sobrepassar els 10.000 manifestants; Manresa, les 8.000 persones; Tortosa les 3.000 i a Vic hi va haver encara més gent que el 3 d’octubre del 2017. Aquests són només alguns exemples del país, però les protestes van traspassar fronteres. I no pels talls de carreteres amb França, com a Puigcerdà, sinó perquè també hi va haver concentracions a Mallorca, a Manchester, a Londres i a Luxemburg, entre altres punts.