Una eina innovadora de participació democràtica o bé una cortina de fum en resposta al malestar? El 4 d’octubre van començar les reunions a París de la Convenció Ciutadana sobre el Clima. Anunciada a l’abril pel president francès, Emmanuel Macron, en la conclusió del “gran debat nacional”, aquesta assemblea està formada per 150 ciutadans escollits a l’atzar. Els seus membres afronten el repte de respondre a la pregunta “Com es poden reduir almenys en un 40% les emissions de CO2 abans del 2030 en una lògica de justícia social?”, segons la carta enviada pel primer ministre Édouard Philippe.

“Hi ha moments en la història de les democràcies en què ens satisfà no haver-hi estat absents”, va presumir Philippe amb una afirmació sobrecarregada de solemnitat en la inauguració de la convenció. Amb la intervenció del cap de l’executiu, es donava el tret de sortida al primer cap de setmana de reunions al Palau d’Iéna. Una presa de contacte en què els integrants van rebre informació sobre l’evolució de les emissions de diòxid de carboni a França i les palanques i els punts de bloqueig per reduir-les. Unes explicacions necessàries per als 150 integrants, seleccionats a partir de 250.000 números de telèfon generats a l’atzar per un ordinador i contactats a l’agost per saber si hi volien participar.

La ministra de la Transició Ecològica, Elisabeth Borne; la copresidenta del grup de científics de l’ONU per al canvi climàtic Valérie Masson-Delmotte; una catedràtica de dret públic; el secretari general de la CFDT –un dels principals sindicats francesos–, Laurent Berger... És llarga la llista de les persones que van respondre a les preguntes dels membres de la convenció durant les primeres audiències. Unes reunions que se celebraran durant sis caps de setmana fins a finals de gener. Aleshores, adoptaran una sèrie de mesures que a continuació podran ser tramitades a l’Assemblée Nationale o bé proposades perquè Macron les sotmeti a un referèndum. “Em comprometo que les proposicions rebin el tractament que els pertoca”, va assegurar el primer ministre. Malgrat aquesta promesa, els integrants temen que les seves propostes quedin en paper mullat. “Si al final les mesures són adoptades, això servirà perquè la ciutadania recuperi la confiança en els representants electes. Però la veritat és que no confio gens en els polítics, sempre ens estan prenent el pèl”, explica a El Punt Avui Jean-Claude Moreau, de 59 anys, un integrant de la convenció procedent de la Bretanya. “Sense els armilles grogues –dels quals va formar part–, aquest tipus d’iniciatives no haurien estat possibles”, hi afegeix Moreau.

“La crisi durant la tardor de l’any passat ens va mostrar que no podem continuar governant de la mateixa manera que fa cinquanta anys”, reconeix Julien Blanchet, un dels responsables del comitè de direcció de la convenció, que posa l’exemple de les assemblees ciutadanes que van tenir lloc a Irlanda per impulsar la posterior legalització del matrimoni homosexual i l’avortament.

En casos similars com el d’Islàndia, però, l’organització el 2009 d’una assemblea de ciutadans escollits a l’atzar va aportar uns resultats més aviat modestos. Només es va reunir un dia i la nova Constitució que va inspirar no ha estat aprovada una dècada després. Res garanteix que la democràcia participativa sigui una tasca senzilla.