La por de les empreses a recórrer al finançament per innovar i la limitació dels seus recursos fa que el 23,4% es dediqui fonamentalment a produir innovacions no tecnològiques (organitzatives i d’organització), menys exigents en capital, i només el 13,3% siguin de caràcter tecnològic (producte i procés).

Segons Ayming, consultora especialitzada en la millora del rendiment empresarial, que fa servir dades de l’INE, les empreses espanyoles tenen un accés més aviat baix als ajuts públics i s’estimen més impulsar els processos d’innovació amb recursos propis, si els marges de benefici operatiu ho permeten.

Pel que fa als ajuts públic per innovació, n’hi ha de dues menes: crèdits a retornar i ajuts directes a fons perdut. En aquest cas les taxes d’execució pressupostària són de prop del 87% del que s’ha pressupostat, però s’està registrant una davallada, set punts menys que fa deu anys, cosa que revela una certa manca d’eficiència corporativa en matèria de captació de recursos.

Segons Ayming, la despesa en innovació tecnològica de les empreses espanyoles va fregar els 15.000 milions d’euros el 2017, amb un increment del 7% respecte de l’any anterior. Aquesta xifra va representar l’1,8% de la xifra de negocis de les empreses de 10 o més assalariats amb despesa en innovació i tecnologia. La situació a la Unió Europea és prou diferent, ja que el sector públic, de mitjana, finança un terç del total de la inversió en R+D+I. Les empreses de la UE superen en deu punts les empreses espanyoles en aquest capítol de la despesa. A més, mentre que a Espanya només un 0,95% de la població treballa en el sector d’R+D, a la UE la mitjana és de l’1,27%, amb estats com Alemanya, França o els nòrdics que arriben a l’1,5%.

L’Estat espanyol dedica a l’R+D+I un 1,20% del PIB, mentre que els estats de la UE destinen de mitjana gairebé el doble, un 2,06%. La meta establerta per a Espanya per la Comissió Europea és augmentar la despesa fins el 3%.