Els manifestants libanesos continuen als carrers malgrat les reformes plantejades pel primer ministre, Saad Hariri, i el discurs amenaçador del líder d’Hezbol·là, Hassan Nasralla. “Res m’espantarà prou per fer-me marxar d’aquí”, diu una jove treballadora de dinou anys que prefereix no donar el seu nom. És una de les persones acampades a prop del Parlament libanès, al centre de Beirut, i assegura que divendres van rebre l’atac de “persones que no volen que siguem aquí”.

Les estomacades de suposats seguidors d’Hezbol·là –partit polític membre del govern i que controla el major grup militar del país– contra manifestants són una de les poques accions que interrompen el caràcter aconfessional inèdit que aquests dies viu el Líban.

Les jornades de protesta més massives en la història recent del país tenen una idea de consens: “No estem en contra de cap membre del govern en concret, sinó de tots ells”, diu Jo Dib, consultor empresarial de trenta anys. “N’estem farts. No hem tingut mai una vida digna. L’estat no ofereix cap servei, tothom emigra i la gent s’està deprimint”, assegura Dib amb serietat. “És dur veure el jovent perdre l’esperança. Per això és important el que està passant aquests dies. És el primer cop que la gent està unida”, relata l’home.

El Líban és l’únic país del món en què s’estableix per constitució que el càrrec de president ha de ser per als cristians maronites, el de primer ministre per als musulmans sunnites i el de president de la Cambra per als xiïtes, cosa que facilita les xarxes clientelars i la corrupció. La gestió dels líders que controlen el país, amb càrrecs hereditaris de pares a fills, ha posat d’acord ciutadans de totes les comunitats religioses. L’1% més ric de la població té gairebé el 25% del capital nacional, el país acumula un deute extern d’un 150% del PIB i hi ha sensació generalitzada d’impunitat amb la corrupció.

“Aquí el sistema és sectari i molts volem que la política estigui separada de la religió”, reclama Dib. “Però això serà més tard: ara hem d’aconseguir un nou govern amb persones noves i especialitzades, res de polítics l’únic mèrit del qual sigui pertànyer a alguna família poderosa”.

“Mai s’havien vist ciutadans de diferents comunitats i regions donant-se suport”, diu una economista de 58 anys que no vol donar el seu nom. La seva germana, de 54, llueix un gran somriure i una bandera libanesa que li arriba als genolls: “Per primera vegada està apareixent un consens sobre la identitat nacional.” “Les autoritats no cediran –hi afegeix–, però els estudiants i els aturats del país continuaran als carrers. Això serà llarg”, assegura.

“El govern vol que un representant dels manifestants negociï amb ells”, expliquen tres joves que diuen no tenir feina: “però els manifestants no volem parlar amb ells”.

“No estic convençuda que això porti a un canvi polític –diu Karen, estudiant de 21 anys–, però per això soc al carrer. No hi tornarà a haver una ocasió com aquesta”. “Ara estem units, però si això no funciona i no aconseguim el que volem, tornarem a estar dividits i serà pitjor que abans”, explica. “És una lluita pel tot o res”, sentencia.