Molt bé. Preocupat, però, per la situació que passem.

De dolor, de profund dolor. Perquè hi ha implicades persones que conec però també persones amb qui tinc una amistat forta, teixida al llarg de molts anys. Per tant dolor, molt dolor. I ràbia.

Em va condicionar molt quan em van demanar que fes de conseller d’Interior, perquè tots sabem que aquest és un departament controvertit, criticat i on sovint no s’entén la feina que fem. En una situació normal potser hi hauria donat una volta més, però sabent que en Quim era a la presó no vaig dubtar en cap cas. Per en Quim, pel país, pels que són a la presó i pels que són a l’exili.

Faria el mateix.

Qualsevol responsabilitat política genera contradiccions internes sempre. No només en política. Quan fas de pare o a la teva feina a vegades el que voldries fer no és el que toca fer. I al Departament d’Interior és un exemple claríssim que a vegades ho voldries fer d’una altra manera, o no ho voldries fer, simplement. Però la responsabilitat està per sobre de tot. I quan un té una responsabilitat política, el que ha de fer és exercir-la amb rigor i fortalesa. Quan se’t genera alguna contradicció s’ha de superar.

D’aquests episodis fa 11 dies, només 11 dies. I hi ha dos mons que cal separar: el de la immediatesa de les notícies i la feina seriosa i rigorosa d’un cos policial.

Moltes de les imatges d’aquests últims dies m’interpel·len en positiu. M’interpel·len en positiu les de la gentada caminant per les carreteres on els Mossos d’Esquadra van garantir plenament la seva llibertat d’expressió i de manifestació. De forma negativa, hem pogut veure que hi havia persones, una immensa minoria, que en lloc de manifestar-se buscaven un enfrontament directe amb la policia. Llavors és quan la policia ha d’actuar. Algunes de les imatges d’actuacions policials s’ha de valorar si s’ajusten als protocols establerts, és cert. És el que estem fent, com es fa en altres àmbits de l’administració pública. Des del primer dia recollim imatges i n’hi ha centenars.

Hi ha centenars, milers d’imatges. Alguna actuació policial no s’ajusta realment als protocols establerts. Per això, mentre s’està procedint a la valoració i tramitant-la, ja s’han anunciat 15 casos en què s’ha iniciat el tràmit d’investigació.

No, perquè és una feina que els Mossos ja fan de manera permanent. Són una policia d’una elevada qualitat, i saben que estan fiscalitzats pel mateix cos, pel Departament, per la Generalitat de Catalunya, pel Parlament, pels mitjans de comunicació i per la societat en general.

No, en cap cas. Vostès han pogut veure com el cos dels Mossos és atacat per tota mena de partits, per Vox, Cs, la CUP... El conseller d’Interior té l’obligació de protegir el cos dels Mossos d’Esquadra. Per què? Doncs perquè fa molts anys que estan treballant amb una alta qualitat, amb les seves virtuts i els seus defectes. I hem d’apel·lar a les virtuts i corregir els defectes.

L’1-O van actuar tal com va marcar la resolució judicial que se’ls va manar. I que era fer la feina d’una manera determinada. I ells van complir. I és per això que dins dels Mossos hi ha una certa incomprensió; perquè hi ha més de setanta persones que estan encausades judicialment per complir una resolució judicial.

Segurament algunes se sabran aviat. En d’altres el procés serà més llarg. No és el mateix una actuació en què estem parlant d’un agent molt concret que està sol que una actuació en què hi ha més agents. S’ha de parlar, per tant, amb els seus responsables, amb els agents, s’ha de fer una procés...

El que li puc dir és que aquest dissabte els Mossos van actuar perquè no ho fes la Policía Nacional a la Via Laietana. La Policía Nacional estava protegint les seves instal·lacions a la Via Laietana. I els Mossos es van interposar entre la Policía Nacional i els manifestants perquè el cos dels Mossos d’Esquadra té els seus protocols, les seves garanties, la seva forma de treballar, que són diferents dels de la Policía Nacional. Es va decidir que fos el cos dels Mossos el que actués i no ho fes la Policía Nacional per evitar mals majors.

El Parlament de Catalunya va fer una recomanació al cos dels Mossos d’Esquadra, però no va prohibir l’ús de pilotes de goma a altres cossos policials que actuessin a Catalunya. Els Mossos s’adapten al que li mana el Parlament, però altres cossos no ho fan perquè no tenen l’obligació de fer-ho.

Vam parlar dels seus protocols, perquè tenim dos cossos diferents, amb uns protocols diferents, una formació diferent, amb unes eines diferents, actuant en un mateix dispositiu i per tant s’ha d’intentar treballar conjuntament el màxim possible. Però ara per ara encara no som un estat independent i no és el Parlament de Catalunya el que ha de decidir sobre la Policía Nacional, que depèn del Congrés i de l’Estat espanyol.

Aquí és on es veuen els dos models. Quan diem que Catalunya és diferent d’Espanya, que el poble català és diferent que l’espanyol, ens basem en conceptes i realitats. I aquí es veu el concepte d’un model policial i un altre. Nosaltres anunciem que per ser millors ens fem una autoauditoria, i veiem una altra cara de la moneda que diu que tot va funcionar perfectament i que no cal la revisió.

La meva recomanació és que qualsevol actuació policial sigui sempre revisada. En una situació de normalitat democràtica , qualsevol cos ho hauria de fer, es digui Mossos d’Esquadra, es digui Policía Nacional o es digui Guàrdia Civil, o Gendarmeria.

Jo constato dos models diferents d’entendre el que és un país, un cos policial… I la voluntat no és perseguir el cos dels Mossos d’Esquadra, ni perseguir els agents… la voluntat és ser un cos millor.

Aquesta tesi que diu que el fet que hi hagi policia genera conflicte, jo l’he sentit per part d’alguns i la lamento absolutament. Perquè la policia el que fa és garantir la seguretat. Segur que hi ha partits que estarien més còmodes sense un cos policial, vivint en una societat sense un cos policial. Però a mi això no em dona seguretat. Jo crec que un cos policial, en una societat moderna, en una societat que es planteja ser un estat, hi ha de ser, ha de garantir la seguretat de tots els ciutadans. Per tant, que hi hagi policia no t’ha de generar inseguretat en cap cas. El que t’ha de crear inseguretat és quan veus gent que llança pedres contra la policia o que trenca rajoles de les voreres per llançar-les contra la policia, o que crema contenidors. Això sí que genera inseguretat.

És una pràctica que vam anunciar que deixava de ser efectiva, excepte en casos molt concrets. I com a tal, tal com es practicava antigament, no s’ha practicat en aquest cas.

El que ha fet Pedro Sánchez és buscar un rèdit electoral, ha fet un xou mediàtic. I el mateix li dic dels partits catalans. El país ha respost a una sentència que considera que és injusta. El país ha respost. Malauradament, els partits polítics d’aquest país no han respost a la sentència. Hem tingut dos anys per preparar la resposta i no ho han fet, i segur que això ha generat frustració.

La gent ha patit una frustració. El poble ha patit una frustració, perquè els partits es van comprometre a proposar una següent etapa, un camí a seguir a partir de la sentència, i això no ha succeït.

No ho vull associar. Però, vaja, jo parlo amb molts catalans i moltes catalanes i em transmeten també això, que els partits segurament els han fallat.

Aquestes declaracions em van sorprendre molt. Perquè amb l’ANC hem estat en permanent contacte per garantir la seguretat de les cinc marxes que es van plantejar a Catalunya. Hi estàvem en permanent contacte i amb voluntat de treballar conjuntament, amb mediació. I em van sorprendre les declaracions. Perquè en cap cas va fer esment a l’agraïment als centenars i milers de policies que van garantir que les seves manifestacions, les seves concentracions, les seves marxes, es produïssin amb absoluta normalitat. Això va generar frustració a molts dels agents, que van veure com hi ha persones que els critiquen per la feina que han fet uns companys, que pot ser encertada o desencertada. Això ha generat un punt de tristesa, veure com hi ha algú que és capaç d’anar contra un cos com és el dels Mossos d’Esquadra només per valorar unes imatges determinades, que a tots ens poden generar rebuig... Però el cos dels Mossos està format per 17.000 persones que cada dia s’aixequen per garantir la seguretat dels catalans i les catalanes.

Jo puc condecorar qui vulgui. Vostè pot condecorar qui vulgui. A partir d’aquí, el condecorat decideix si hi va o no hi va, i si s’ho mereix o no s’ho mereix. Qui marca el llistó de per què ha de ser condecorat i per què no, sigui un policia, un mestre, un metge o un futbolista, és qui dona, és qui atorga aquesta condecoració. Per tant, aquí jo no li puc dir si el ministre Marlaska ha de condecorar o no algú altre, això és competència seva.

El que estem veient, sobretot pel que fa a l’Estat espanyol, i no parlo només del govern en funcions, sinó també dels partits, és que estan pensant més en el 10-N que no pas en el que està passant en aquest país. I a Catalunya ens està passant el mateix. I al final, el relat, se l’està emportant l’Estat espanyol. El mateix representant de Bildu al Congrés, Jon Iñarritu, va explicar que a Catalunya ens estem equivocant, perquè quan ho centrem tot en un problema d’ordre públic estem comprant el relat que li interessa a l’Estat espanyol. El problema real són les sentències. I tots estem parlant d’ordre públic. Hem deixat de parlar d’urnes i sentències, i això li interessa només a l’Estat espanyol. Hem apartat del relat el dret a decidir el nostre futur. I ho fem per parlar d’ordre públic per culpa d’un grup molt minoritari que genera violència. La gran majoria de catalans i catalanes, independentistes i no independentistes, s’estan manifestant a Catalunya cada dia d’una forma pacífica, d’una forma cívica, d’una forma democràtica. I, sí, tenim una minoria que actua d’una forma no correcta, que actua amb violència, que genera imatges que no ens representen, als catalans i catalanes. Unes imatges que l’Estat espanyol ha sabut enfocar en aquesta minoria. I ens oblidem de la gran majoria. I de les sentències. I aquest, jo crec, és el relat de l’Estat espanyol. I és on, segurament, ens equivoquem. No ells, nosaltres.

La CUP demana la dimissió de tots els consellers d’Interior. Per tant...

Bé, aquests dies el que li puc dir és que m’hi passen moltes coses, pel cap; vas pensant de tot. Però, quan impera el seny, el que creus és que, en un moment de dificultat, abandonar el barco seria d’una gran irresponsabilitat. Imagini’s vostè que està portant un vaixell, fa molta mala mar, molt de vent, el vaixell trontolla, tothom està preocupat i diu: “Sabeu què? Jo salto. Us espavileu.” Aquí, qui està al capdavant soc jo i, ara per ara, la responsabilitat impera. No em passa pel cap abandonar el barco.

Hem tingut converses i, a ell, evidentment, li genera preocupació el que passa, el que pensa la societat, el que preocupa els catalans i les catalanes... Hem parlat més d’una vegada, és evident.

Forma part de la normalitat. Analitzi vostè el passat i digui’m un conseller o consellera d’Interior a qui no hagin demanat la dimissió. És una feina controvertida, aquesta.

Respecte a això, com li deia abans, segurament el 10-N hi té molt a veure... Tothom està molt nerviós... Però, una vegada més, el problema no és el conseller d’Interior. El problema és que no s’ha explicat un projecte polític per a després de les sentències, que era un compromís que tenien els partits independentistes. I jo també hi soc, aquí dins, eh? El que no poden fer, però, és que, com que no s’ha donat un projecte polític per als catalans i catalanes, la culpa sigui del conseller d’Interior. Tothom s’ha d’autoavaluar , tothom s’ha de revisar i preguntar-se si ha pensat més en el 10-N que no pas a donar una resposta a unes sentències que han estat molt dures.

Sobre l’actuació dels jutges, precisament perquè soc conseller d’Interior, i perquè jo també estic enmig de processos judicials, no en parlaré. Hi ha altres consellers que en poden parlar. I el govern, que ja ho ha fet.

És evident. Ho constato, amb relació al mateix delicte temps enrere i en l’actualitat. Ha canviat? Sí. Però no vull entrar en les decisions judicials.

Jo intento complir de la millor forma que puc, encara que em generi contradiccions. Si vostè em pregunta si m’agradaria ser el conseller que perd la competència en seguretat integral del cos dels Mossos d’Esquadra, doncs no. Rotundament, no. Perquè és molt important la feina que fan els Mossos i no se’ls ha de valorar per unes imatges concretes.

El 155 va tancar una línia vermella, no? A tot Espanya, sols hi ha tres comunitats autònomes que tenen competència en seguretat ciutadana, i en presons, solament una. Per tant, l’amenaça és permanent i només cal remuntar-se a setmanes abans de la sentència, amb govern, el PP, Vox i Ciutadans, tots amenaçant amb el mateix. Volem prendre aquestes competències i el control dels Mossos? Miri, jo soc el conseller d’Interior i el que no faré mai, mai, és permetre-ho sense dades objectives. I no n’hi ha cap ni una, perquè és un desig i un anhel d’ells. Al cap i a la fi, aquest país també s’ha construït amb el cos dels Mossos d’Esquadra, i aquest país s’està plantejant caminar cap a l’estat independent amb el cos dels Mossos, vetllant per la seguretat amb un model propi. El que no puc fer jo és cedir al que ells volen per perdre un pilar fonamental de la societat com és tenir seguretat.

Quan un està al Departament d’Interior no pot perdre temps pensant si se sent incomprès o se sent malament. Saps que tens una feina que genera incomoditats i fas una feina, ja ho he dit altres vegades, que genera contradiccions. Per tant, l’únic que pots fer és continuar, sabent que estàs fent el que et toca fer i com fer-ho el millor possible.

No sé si busquen les pessigolles o busquen alguna altra cosa. Però sigui com sigui tinc tota la confiança del món en la feina que vam fer i en tota la gent que treballava en aquella casa. Perquè vam aconseguir tenir un equip humà que es va desviure pels ajuntaments de Catalunya, es van desviure per fer el que els alcaldes i alcaldesses ens demanaven i, per tant, l’únic que tinc són paraules d’agraïment i de confiança cap a l’ACM. I, per descomptat, la confiança absoluta que vam complir amb tot el que es demanava i que no vam fer res que no haguéssim de fer.

Molt probablement.

No. Però, el procés de l’1 d’octubre com a president de l’ACM, el mantenen viu... I jo les vegades que faci falta aniré a explicar-me i a dir què vaig fer i què vaig deixar de fer.

Vaig anar justament al Camp Nou per transmetre la garantia que el partit contra el Madrid del dissabte 26 es podria haver jugat, com ja havia dit prèviament. El president de la lliga, el senyor Tebas, ha tingut posicions polítiques determinades orientades cap a un costat, dient que no es podia jugar per un tema de seguretat. I per això no és. Els Mossos d’Esquadra garantien la seguretat d’aquell partit com ho han fet sempre, perquè aquest no és el primer Barça-Madrid de la història. Dimarts Tebas va dir que aquest partit era una qüestió d’estat. Per tant, ja no és un tema de seguretat. Que ell utilitzi el Barça-Madrid, des d’un organisme de l’Estat espanyol, per crear un relat fals, ho podem criticar i lamentar. Però el que no pot ser és que es posi en qüestió la professionalitat del cos i la seguretat del partit, que en cap cas va estar en perill. Tampoc la dels seguidors. Per tant, ho vaig trobar una falta de respecte, i vaig anar al camp del Barça per dir que el camp és segur i que no s’hi val a enverinar tot el que enverinen i que hi incloguin el Barça-Madrid.