El temut Brexit sense acord per Halloween no s’ha produït. El Regne Unit continua formant part de la Unió Europea (UE) i disposa ara d’una nova pròrroga de tres mesos, fins al pròxim 31 de gener, perquè el Parlament segelli finalment el pacte de divorci tancat entre el primer ministre, Boris Johnson, i els vint-i-set socis comunitaris. La setmana vinent es dissoldrà la cambra i el país s’encaminarà cap a unes eleccions generals –el 12 de desembre– amb el repte de formar una majoria capaç de desbloquejar, aquesta vegada sí, el Brexit.

De les certeses i, sobretot, dels interrogants que deixa obert el traumàtic procés de sortida de la UE se’n van parlar dimecres al Cidob, durant un debat en què representants del món acadèmic, econòmic, cultural i social van intercanviar dades i impressions en un clima més pessimista que flegmàtic. Aquestes són algunes de les reflexions.

El Brexit encara no s’ha materialitzat (de fet, un cop aprovat l’acord de retirada, s’obre un període de transició fins a finals del 2020 prorrogable dos anys més fins a la sortida definitiva), però ja passa factura a banda i banda del canal, i es posa com a exemple del cost econòmic que pot tenir la incertesa. En aquest sentit, l’impacte no es mesuraria tant per la caiguda de l’economia (no hi ha hagut la recessió que alguns auguraven), sinó pel que ha deixat de créixer. És el que algú va anomenar efecte “pluja fina”. La conseqüència que s’albira, a llarg termini, és una reducció en la capacitat d’inversió i la productivitat de les empreses britàniques.

El sector financer sembla el més preparat per a l’onatge que ha de venir. Tot i admetre que, fora del mercat únic, els serà més difícil vendre els seus serveis i que perdran influència en la regulació, “el Brexit és superable per la City”, assegura un dels ponents, que trasllada el problema a la indústria manufacturera, la que depèn de les cadenes de subministrament europees. “Un retard de 10 minuts en la recepció d’un component pot ser catastròfic per a la producció”. “L’acord [de Johnson] és perjudicial per al teixit industrial”, corrobora una altra veu del món empresarial britànic, que parla de “frustració” i “angoixa”. I és que, al marge de l’economia, hi ha un sentiment compartit que el Brexit aprofundeix la divisió social, aïlla el país i l’empobreix culturalment amb les restriccions a la immigració, que el priven de la saba que alimenta el món de la creació. També desperta el fantasma de la violència sectària, amb l’existència de grups dissidents disposats a reprendre la lluita armada si es restableix la frontera física dins de l’illa d’Irlanda, i amenaça la integritat territorial de la unió. Amb tot, els britànics tenen interioritzat que el Brexit ja no té marxa enrere. Falta encara ratificar l’acord de divorci i encetar la negociació sobre la futura relació amb la UE. Un altre camp camp de mines i d’incerteses.