Una taxa Tobin a la mínima expressió
La UE ultima el disseny d’una taxa sobre transaccions financeres que ha perdut l’ambició inicial
La taxa Tobin, aquest impost a les transaccions financeres a què els socis de la UE fa anys que intenten donar forma definitiva, sembla prop d’esdevenir una realitat, però l’eina impositiva que finalment s’aplicarà sembla que no servirà tant per moderar l’afany especulador que domina els mercats com perquè els estats, escanyats pel deute, assoleixin una altra via d’ingressos, que tampoc no seran tan elevats com semblava al principi.
Si finalment es compleixen els terminis preestablerts, aquest nou impost s’hauria d’aprovar abans d’acabar l’any, per començar a aplicar-se el 2021, i consistiria a fiscalitzar amb un 0,2% l’emissió de les empreses amb un valor borsari superior als mil milions d’euros, la seu social dels quals estigui en un dels estats membres que participen a la taxa, és a dir, Espanya, Àustria, Bèlgica, França, Alemanya, Grècia, Itàlia, Portugal, Eslovàquia i Eslovènia. Segons les primeres estimacions de la Comissió Europea, la taxa preveu recaptar al voltant de 3.500 milions d’euros, contra els 57.000 milions que prefigurava el projecte inicial, en què participaven tots els estats de la UE, i que era un impost que s’aplicava a tota mena de productes financers.
Com explica Benjamí Anglès, professor de dret tributari de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), d’ençà que la UE es va proposar fiscalitzar els mercats, i ja fa uns quants anys, “davant la manca d’un acord, els possibles afectats han anat fent lobbisme fins assolir aquesta versió reduïda de la taxa, que és insatisfactòria des del vessant recaptatori per a estats com Espanya, ja que, si en els primers dissenys de l’impost es calculava que podia ingressar uns 4.000 milions, ara sembla que no arribarà als 500”.
Al seu parer, els ambiciosos pressupòsits inicials no han reeixit per una conjuntura econòmica adversa: “Els govern no gosen collar les grans empreses amb nous impostos, donat que l’economia no acaba d’evolucionar bé.”
Mutualització.
Espanya, a la qual correspondrien 491 milions, espera alguna modificació final, perquè almenys pugui arribar als 498 milions d’euros que li pertocaria si apliqués la taxa de forma directa al mercat local, després d’haver perdut molts llençols a cada bugada: en alguna fase de les negociacions era previst que l’Estat espanyol pogués ingressar fins a 850 milions.
Sobre el possible efecte moderador de la taxa, el professor Anglès pensa que “una taxa no evita els moviments especulatius als mercats, que es mouen per altres paràmetres, com ara la rendibilitat”. Com recorda el professor Anglès, la figura impositiva que va proposar James Tobin l’any 1971 estava enfocada al mercat de divises, on es podia especular fàcilment amb les fluctuacions del canvi, sense que hi hagués cap mena de tributació que hi posés fre. Però finalment la seva evolució s’ha allunyat molt dels orígens, primer amb la intenció de penalitzar finalment les transaccions amb qualsevol producte, i ara acotant-ho a la compra i venda d’accions, en uns mercats globals molt interconnectats, fet que redueix la pressió que pugui fer la taxa.
“A més, cal tenir en compte finalment que els costos empresarials tard o d’hora repercuteixen en el preu de venda.” Fa pocs dies, una entitat bancària com Bankinter va advertir que si s’aplicava la taxa Tobin, ja fos la que proposa en el seu programa el PSOE o la de la UE, ipso facto repercutiria en els clients.
Per al professor de fiscalitat Daniel Vaccaro, d’EAE Business School, “és clar que se la té jurada al sector financer del 2008 ençà, i és per això que han cobrat sentit propostes com ara taxa Tobin comunitària i els seus equivalents estatals a França i Itàlia, que són referents per a Espanya”. Fa un esment especial del cas francès, en què la seva versió de l’impost del 0,3% sobre la compra i venda d’accions, que afecta unes 150 empreses que registren una capitalització borsària que depassa els 1.000 milions d’euros, ha aconseguit recaptar 5.000 milions en cinc anys. Com diu Vaccaro, “aquests milers de milions no són misèria i no han caigut les set plagues sobre la indústria financera”. Així mateix, Itàlia va implantar el 2013 el seu propi impost, a empreses de més de 500 milions de capitalització, i en quatre anys va assolir una recaptació de 1.972 milions d’euros.
Daniel Vaccaro sí que creu que un impost “pot desincentivar determinats comportaments de caire especulatiu”, i, sobre l’afany recaptatori, el troba ben legítim: “En aquest país anem com bojos per conservar les pensions, o no?” No veu tan clar que es pugui repercutir el cost de forma més o menys directa: “No podem pensar alegrement que podem repercutir en el consumidor final, això podria suposar pèrdua de mercat, però també és cert que hom podria optar per incrementar els costos de gestió de plans de pensions i fons d’inversió.”