Memòria Històrica
Enguany es compleixen vuitanta anys del final de la Guerra Civil espanyola, i coincidint amb la proximitat d’aquest aniversari s’han estat publicant molts estudis i pronunciant un gran nombre de discursos en relació amb aquest calaix de sastre que s’ha anomenat memòria històrica. No obstant això, no s’esmenta ni una sola paraula d’una cosa que s’ha guanyat un lloc de primer ordre en aquesta memòria. El seu origen va ser una llei, i els seus efectes, horribles, es van deixar sentir durant dècades.
La Guerra Civil espanyola va ser una guerra de mobilitat, de constants progressions territorials en què, la gran majoria de les vegades, l’anomenat bàndol nacional guanyava territori al bàndol republicà; aquest aspecte contenia un problema, perquè s’havien dut a terme impressions de moneda per part d’ens habitualment no autoritzats amb la finalitat de possibilitar les transaccions econòmiques en circumstàncies de relatiu aïllament; aquesta manera de procedir va ser bastant usual en àrees del bàndol republicà.
El juliol del 1937, el govern de Burgos va promulgar la llei de bloqueig de comptes bancaris d’aplicació automàtica a les zones que l’exèrcit a les seves ordres anés ocupant. La llei suposava la classificació dels saldos d’aquests comptes en quatre grups: els comptes oberts després del 18 de juliol del 1936 i que haguessin tingut moviments, els oberts abans de la data esmentada i que també presentessin moviments, els comptes que corresponien a contractes per executar en dates posteriors a la del final de la guerra i els comptes integrats per dipòsits constituïts amb diners emesos pel govern republicà després del 18 de juliol del 1936.
Un cop finalitzada la guerra, el 9 de novembre del 1939, va ser promulgada una llei que va fonamentar el model monetari del franquisme i que constituïa el que va ser el sistema dirigista de la postguerra. Així, es van eliminar els topalls anteriorment existents a les emissions monetàries i es va decretar el curs forçós dels bitllets emesos pel Banc d’Espanya, de manera que es van retirar de la circulació les monedes de plata i coure. Alhora, el Banc d’Espanya va passar a ser l’instrument monetari del Ministeri d’Hisenda, la qual cosa equivalia, a la pràctica, a obrir la porta de la impressió de bitllets segons el criteri polític de torn, com més endavant va succeir. No obstant això, la qüestió crucial era: quin canvi calia aplicar en la conversió del diner republicà?
Comissió d’estudi.
Van ser purament i simplement anul·lats tots els bitllets emesos pels governs republicans després del 18 de juliol del 1936, la qual cosa va sumir en la més absoluta misèria moltíssimes famílies, sobretot com més van trigar les seves àrees de residència a ser ocupades per les tropes franquistes, ja que havien percebut salaris i rendes en bitllets republicans durant més temps, decisió que va afectar particularment Catalunya.
Els saldos dels comptes sense moviments des del 18 de juliol del 1936 van ser convertits a la par, ja que, en no haver estat utilitzats, no s’havien efectuat ingressos de bitllets republicans, per la qual cosa els saldos eren “purs”.
Van ser ignorats els deutes que el govern republicà havia adquirit després del 18 de juliol del 1936, ja que el govern firmant no era considerat legal pels vencedors.
Els comptes oberts després del 18 de juliol del 1936 o que haguessin tingut moviments amb posterioritat a aquesta data, en ser impossible dilucidar la moneda utilitzada per fer els ingressos (si havia estat emesa amb anterioritat o posterioritat al 18 de juliol del 1936) van ser dividits en set grups als quals es va aplicar un coeficient decreixent en funció del que van trigar a ser ocupats pel bàndol vencedor els llocs d’establiment dels bancs depositants. Aquesta mesura també va provocar la misèria en nombroses famílies que van veure disminuïts els seus saldos per l’únic motiu de tenir la seva residència en una localitat espanyola o en una altra.
El resultat d’aquesta llei va ser el decrement de l’oferta monetària a l’antiga zona republicana en uns 6.000 milions de pessetes del 1939, més de 8.000 milions d’euros a preus del 2019. Mesurats en termes d’equivalència en preus, el 1939 per una pesseta podien ser adquirits bastants més béns dels que podien ser adquirits pel seu equivalent en euros l’any 2019, aquests quasi 8.000 milions expressats en termes de PIB equivaldrien a 180.000 milions actuals. S’imaginen què passaria si l’oferta monetària d’Espanya decreixés avui en aquesta xifra?
Què es volia aconseguir amb aquesta llei? Finalitzada la guerra i des del punt de vista monetari, era obvi que alguna cosa calia fer per racionalitzar la gran quantitat de bitllets de tot tipus existents a la zona republicana. Tanmateix, la llei de desbloqueig va anar a castigar una gent pel simple fet d’haver estat en una zona “enemiga”; no obstant això, alhora es va castigar la totalitat de l’economia espanyola, ja que es va veure reduïda de cop la quantitat de diner en circulació amb els efectes que això va comportar sobre el conjunt de l’activitat econòmica.
Ningú parla ara de la llei de desbloqueig de comptes bancaris del 1939, el vuitantè aniversari de la qual està a punt de tenir lloc. Absolutament ningú. Parlar-ne no dona rèdits polítics i planteja situacions molestes, sobretot a Catalunya. No obstant això, penso que és imperiós recordar-la en el marc de la memòria històrica que ara s’està rescatant, ja que és impossible entendre la misèria i la postració de la postguerra sense les conseqüències d’aquesta llei, sobretot a les àrees on va tenir un major impacte, com és el cas, insisteixo, de Catalunya.
Avui s’estan abordant bastants temes relacionats amb la Guerra Civil, però no aquest; un tema vergonyós, vergonyant i que encara provoca autèntica vergonya. Per què deu ser?
