M’explicava meravellat un assessor fiscal que, visitant una empresa industrial del Gironès, va trobar els amos ben capcots el dia que es va saber la sentència als líders independentistes. “Però si vosaltres veneu el 80% de la producció a Espanya!” En aquells moments, tant s’hi valia. No voldria fer de l’anècdota una categoria, però crec que, si observem altres moviments en l’empresariat i en les seves organitzacions representatives, realment alguna cosa està canviant, fins i tot amb més profunditat de com està fent-ho al conjunt de la societat catalana. S’acaba d’ajornar un cop més el Brexit però, si un cop fora l’economia britànica no se’n ressent excessivament a curt i a mitjà termini, un altre dels temors molt estesos entre l’empresariat, els efectes d’una eventual expulsió de la Unió Europea d’una Catalunya independent, quedarà molt afeblit. Si, a més, continuem reforçant la vocació exportadora i disminuint la dependència del mercat espanyol –que avui només absorbeix un terç de les nostres vendes exteriors-, la racionalitat econòmica podrà complementar, sense contradiccions i de forma generalitzada, el sentiment de pertinença a una comunitat maltractada.

Alguna percepció en aquest sentit segur que arriba a les sempre impermeables direccions empresarials, on Sánchez Llibre a Foment encapçala un moviment d’obertura que impulsa un manifest conjunt amb Pimec relativament ponderat i fins i tot s’atreveix a assumir tesis com ara l’increment del salari mínim i la implantació de la renda universal garantida. Tot sempre navegant entre els interessos dels que realment manen, com ho demostra la ferotge oposició a la campanya de l’ANC per un consum responsable, qüestionada amb l’argument explícit que ataca les empreses de l’Íbex 35. Una campanya que té molt preocupades les empreses més susceptibles de ser afectades

Mentrestant, la Cecot, única patronal que des del primer moment ha adoptat posicions sobiranistes, es reconcilia amb Foment i vol impulsar la reclamació d’inversions i llibertat de gestió davant l’Estat amb una mena d’acte de forces vives, un IESE2. Segur que són conscients que amb l’Estat espanyol no hi haurà mai canvis significatius de comportament, però també saben que encara hi ha marge per aplegar voluntats i energies cap al sobiranisme tornant a aixecar una bandera, la de la discriminació de l’Estat, que ha quedat massa temps tapada per la lluita estrictament política.

Un argument que també ha fet seu el nou equip directiu de la Cambra de Comerç de Barcelona. L’arribada al govern de la Cambra d’una opció desacomplexadament independentista segur que també ha contribuït a disminuir l’enrocament patronal dels darrers anys envers el procés, ni que sigui per evitar mals majors en el futur. La Cambra marca la pauta dels nous temps i l’èxit de la seva actuació condicionarà que aquest decantament patronal obeeixi a alguna cosa més que a pronunciaments tàctics. Una Cambra que també haurà de navegar amb determini però amb prudència davant l’ofensiva unionista de la Cámara de España i del mateix ministeri del ram que tot just acaba de començar.