“El BCE farà tot el que calgui i creieu-me, serà suficient.” Aquests dies de comiat del president del Banc Central Europeu s’ha recordat amb insistència la primera part de la frase que va pronunciar l’estiu del 2012, però molt menys la reafirmació que va ser la segona part, que crec molt més contundent i important.

Efectivament, en començar el seu mandat, Draghi es va trobar amb un agreujament de la crisi financera i de deute sobirà, en una arquitectura institucional de l’euro molt fràgil que tenia el BCE i el seu mandat d’estabilitat de preus com gairebé els únics instruments disponibles. Aparentment molt poca cosa per a la monumental tasca de salvar l’eurozona. Mancava l’experiència en una institució encara jove, la suficient certesa sobre els efectes col·laterals de qualsevol mesura i, sobretot, un mínim consens entre els països de l’eurozona sobre el que calia i el que es podia fer. Més enllà, Draghi s’enfrontava a posicions radicalment oposades entre els països del nord, -estables i sense grans riscos de solvència-, i els països del sud, vulnerables i amenaçats pels seus desequilibris amb la sortida de l’euro. Draghi havia accedit a la presidència d’una institució amb un mandat i uns instruments que podien emprendre’s amb independència (potser autonomia seria la denominació més adequada per als bancs centrals), però sense sobirania, i això era un obstacle molt difícil de superar.

Els líders governamentals europeus, tot i veure’s ofegats per la magnitud de la crisi, no estaven disposats a cedir més poder a estructures centralitzades o federals com el BCE. La “independència” et pot permetre actuar en el marc d’un mandat, però la “sobirania” és el que realment pot permetre controlar els resultats i respondre a les necessitats i exigències dels ciutadans. Així, la independència no garanteix la sobirania, i bé que Draghi ho sabia.

Va ser finalment una adequada barreja de bon coneixement aplicat, coratge implementat amb humilitat o, si es vol, democràticament, entenent les limitacions del poder atorgat, i la superació dels interessos creats i els drets adquirits el que va permetre al BCE posar en marxa un paquet de mesures que fins llavors es consideraven impensables: tipus d’interès negatius o gairebé; un programa efectiu de compra massiva d’actius de deute (APP); un instrument nou de refinançament d’operacions a llarg termini (TLTRO’s) i, per sobre de tot, demostrar una voluntat clara i insistir en la reforma institucional pendent de l’àrea euro que es va materialitzar en l’inici d’Unió Bancària via un fons de resolució comú i passar la supervisió bancària al BCE des de les estructures nacionals.

Sens dubte, es mantenien certs riscos d’efectes col·laterals amb repercussions negatives que podien superar els objectius positius d’una política monetària no convencional. Ara podem dir que, fet i fotut, tot i l’intens dopatge en què ha viscut i encara viu l’economia europea i els riscos d’inflació d’actius ja materialitzats, la preocupant repressió financera de l’estalvi, i la inflamació a què s’ha vist sotmès el balanç del BCE per la compra indigesta d’actius, els ciutadans de la zona euro hem vist que la nostra més important i efectiva institució federal ha actuat i ha evitat el que podria haver estat no només un desastre econòmic (que sí que hem patit), sinó una davallada definitiva del projecte europeu econòmic, polític i monetari.