Més d’una dècada abans que Lars Von Trier la dirigís a Ballar a l’obscuritat i, segons ella, l’assetgés i maltractés durant el rodatge, la cantant Björk va debutar al cinema amb Quan érem bruixes (The Juniper Tree), un film de la nord-americana Nietzchka Keene rodat a Islàndia el 1987 que, com si fos un fantasma fins ara poc visible, ha revingut després de ser restaurat en 4K per la Universitat de Wisconsin, on la directora va ser professora fins a la seva mort, l’any 2004. Björk, que aleshores tenia 21 anys i un rostre tan infantil que hi interpreta una nena, il·lumina amb la seva puresa aquesta fascinant raresa lliurement inspirada en un conte tremend dels germans Grimm amb una dona que mata el fillastre, pel fet que manté viu el record de la seva mare, i fa que el pare mengi sense adonar-se’n el cos trossejat del fill convertit en brou; la germana del nen, però, n’enterra els ossos sota un ginebró, on està enterrada la mare, i l’esperit del mort retorna com un ocell i es venja de la madrastra.

L’adaptació del conte misogin dels Grimm és tan lliure que pràcticament n’és una revisió feminista en què dues germanes se’n van de la seva terra després que la mare sigui cremada per bruixa; heretant els poders materns, la més petita (Margit/Björk Guomundsdöttir) té visions i la més gran (Katla/Bryndis Petra Bragedöttir) sedueix amb un conjur un camperol que també té un fill que la rebutja per amor a la mare morta. Hi ha una mort induïda i també la conversió de l’esperit en ocell, però, a través de la innocència de Margit, la madrastra resta alliberada de la culpa i del càstig. La bruixeria és vista com una força femenina que vol ser controlada pel poder masculí. A la manera del Dreyer de Dies Irae, un possible referent visual del film, tot i que la naturalesa de les imatges, bellament rodades en el paisatge volcànic d’Islàndia, sobretot fan pensar en el Bergman medieval d’El manantial de la donzella.