Les cambres de comerç catalanes, el 2019 (gràcies al bon criteri dels seus associats, que –votant– van dur-ne a la seva direcció a la candidatura Eines de País, partidària de mirar cap al futur), han presentat a la societat el que és gairebé un manifest: Catalunya 2030-2040. De fet, se situen en la línia iniciada el 1758 per la Junta de Comerç de Barcelona (i, per cert, la presentació s’ha fet a la seu històrica de la Junta, que, abans, havia estat Consolat de Mar).

Els documents i els estudis de la Junta de Comerç (inclosa la minuciosa anàlisi retrospectiva d’Antoni de Capmany) van preparar el pas a la revolució industrial del vapor (i del gas) i a les revolucions liberals (amb cremes de convents incloses) del segle XIX.

El que és gairebé un manifest de les cambres catalanes, presentat per Joan Canadell, se situa dins del que Jeremy Rifkin n’ha dit tercera revolució industrial, que és paral·lela –o interactua- amb una revolució política, que, per primer cop, té una dimensió global/local. Només així s’explica la presència d’estelades en les manifestacions de Hong-Kong o d’Edimburg.

La tercera revolució industrial es basa en les xarxes d’informació/coneixements/comunicació. La digitalització i internet les fan possibles, i les fan créixer. De fet, la xarxa telefònica de la Mancomunitat de Catalunya (1914-23) va contribuir decisivament a consolidar la segona revolució industrial, la de l’electricitat, la química i el petroli (i, per cert, la dictadura espanyola de 1923-30 es va apropiar d’aquesta xarxa de la Mancomunitat, i va substituir els subministraments de telèfons de la sueca Ericsson pels de la nord-americana ITT). Unes xarxes informàtiques semblants a les que fan possible la tercera revolució industrial són les que han permès la hipermobilització política catalana. Al segle XXI, el govern de l’Estat espanyol ha intentat diverses vegades fer el que va fer la dictadura de 1923 amb la xarxa telefònica catalana. Sense èxit, és car, ara, les xarxes escapen al control d’un estat tècnicament fallit com l’espanyol.

La mobilització política catalana és possible, en part, pel cost marginal gairebé zero d’alguns productes bàsics, que és un dels trets que caracteritzen la tercera revolució industrial. Entre aquests productes hi ha: 1. La intercomunicació en xarxa massiva, dissenyant accions, 2. La informació multicanal en línia, en directe, i la possibilitat de contrastar-la, contestar-la o rebatre-la, 3. L’adquisició de coneixements, i la generació sense cost de coneixements, en tots els camps, amb, per exemple, l’excel·lent Viquipèdia, 4. Molts productes audiovisuals, que, tot i el seu format d’entreteniment, tenen -sempre- una dimensió formativa.

Altres productes, en canvi, són lluny d’aquest cost marginal zero, i justament la fixació del seu preu és a les mans del paquet Estat espanyol-grans empreses. Aquests productes cars són els diners, els pisos, els vials i algunes (necessàries) grans infraestructures, l’electricitat, el gas, l’aigua de l’aixeta i de la dutxa i, és clar, els hospitals i les universitats.

Abans d’ara, als anys de la segona revolució industrial se’n van començar a produir alguns, amb bons resultats. Però, el 2019, l’única forma d’abaratir-los és desfent el paquet. Aquesta pot ser una de les funcions de les cambres pensant en el futur.