El sol libanès ha sortit per on ningú no l’esperava. Trípoli s’ha erigit com a llum de la revolució i supera, aquests dies, l’estereotip de ciutat violenta i sectària que pesa sobre ella. Farts dels mitjans nacionals i estrangers que dibuixen un suposat estat de guerra a casa seva, els tripolitans protesten mostrant una unitat que molts consideren el camí que la societat libanesa hauria de prendre.

La segona ciutat més poblada del país té mig milió d’habitants i la meitat està sota el llindar de la pobresa. Trípoli havia comerciat amb una regió més gran del que avui és el Líban: tenia un port de referència al suburbi de Mina i connexió ferroviària amb Alep. Però la ciutat va perdre accés a Síria quan els francesos la van incloure contra la seva voluntat al Gran Líban, el 1920, i la guerra civil iniciada el 1975 va enfonsar la indústria del municipi i el tren que duia a Beirut. Trípoli fa dècades que està en declivi i el seu aïllament no s’ha resolt mai; les inversions posteriors a la guerra van quedar-se a la capital.

“La pobresa és la causa de la violència”, assegura Hiba al-Zaui, professora de 30 anys. Com fan centenars de persones més, ella i tres amigues seuen i fumen xixa al voltant de la plaça Al-Nur de la ciutat, on tenen lloc les protestes. No perden detall de la multitud que canta proclames al centre de l’espai.

“Hi ha un joc polític que encoratja els tripolitans a l’enfrontament armat”, hi afegeix Al-Zaui. Trípoli és coneguda per un conflicte entre el barri alauita, que dona suport al règim sirià de Baixar al-Assad, i un de sunnita, que defensa els rebels. Els tirotejos, perpetrats per tripolitans que reben diners dels líders sectaris, acumulen desenes de morts els darrers anys. “Els partits polítics ens estan destruint, però ara ens hem unit per combatre’ls. A ells i al seu fanatisme –explica la jove–. Hi ha una nova realitat. Som una ciutat de pau.”

“A Trípoli, protestem pel mateix que a la resta del Líban –diu Lloyd Sabalbal, graduat en empresa i administració de 25 anys–, però aquí hi afegim la demanda que el turisme arribi a la ciutat.” Assegura que el govern desaconsella als estrangers visitar Trípoli i el nord del Líban perquè “les ciutats de majoria cristiana del centre del país els retinguin”, i explica que els mitjans nacionals es refereixen a la seva ciutat com la Kandahar libanesa: “Diuen que aquí tots som terroristes i que és un lloc en guerra. Per això aprofitem les protestes per mostrar al Líban i al món que som pacífics.” Els missatges que acumulen les parets de la plaça van en la mateixa línia: “Trípoli és el paradís del Líban”, diu un.

La ciutat està sorprenent la resta del país: “És el primer cop que cantem l’himne plegats i la de Trípoli ha estat la primera protesta a donar suport a altres ciutats libaneses”, explica Nathir Halawani, enginyer de 33 anys. Trípoli, de majoria sunnita, ha cantat a favor de municipis de majoria xiïta. “Era inesperat, però ha passat –hi afegeig Halawani–. Volem alliberar-nos de la propaganda fosca sobre la ciutat.”

“Conec persones que no venien a Trípoli perquè n’estaven espantades –admet Hassan Hannuf, estudiant universitari de 25 anys–. Per mi, que ara estiguin venint de fora per unir-se a la protesta de la nostra ciutat és un xoc positiu. Fins i tot m’ha fet plorar.”

Hannuf creu que “la bellesa de la ciutat” ha estat amagada per molt de temps i que, aquests dies, això està canviant. “Però quan la revolució passi de llarg, hi haurà qui treballarà de nou a intentar ocultar l’encant que té Trípoli –assegura–. I ho faran encara més que abans.”