Sobre el judici al Suprem als líders independentistes s’ha escrit molt. Moltíssim.

Les aproximacions que s’han fet a aquest esdeveniment històricament transcendental han estat múltiples, però se n’hi ha d’afegir una que aporta el valor del testimoni d’un dels protagonistes escrit en primera persona. Això és el que fa Joaquim Forn, exconseller d’Interior condemnat a 10 anys i 6 mesos de presó, al llibre Entre togues i reixes, publicat per Enciclopèdia i amb pròleg de Mònica Terribas. És una obra personal, descriptiva però també reflexiva, on Forn narra com va viure aquell judici i algunes de les circumstàncies que el van rodejar, començant pel trasllat a Soto del Real i acabant per les seves reflexions sobre com va encaixar la sentència.

1 de febrer de 2019. Aquí arrenca el llibre. Són dos quarts de cinc del matí i Forn, juntament amb la resta de presos, es prepara per ser conduït a Madrid. La vista al Suprem està a punt de començar, i el trajecte cap a Soto del Real ja és un primer viacrucis d’incomoditats que queden recollides en l’obra. A partir d’aquí, les seves 237 planes alternen el relat sobre com l’exconseller va viure les interminables sessions del judici, amb d’altres capítols més personals centrats, per exemple, en el dia a dia a la presó. Sobre això últim, un de tants episodis que es detallen és el fred inclement que pateix a Soto del Real per la falta de calefacció, i que ha de trampejar a base d’enginy, utilitzant ampolles de plàstic plenes d’aigua calenta per escalfar el llit durant les nits. Igualment, a la presó també hi coneixerà el pare Paulino, un personatge afectuós i proper, i la recerca i l’aprofundiment en l’espiritualitat a partir, també, de la relectura dels Evangelis, serà un reconfort per a l’exconseller. A Madrid també viurà l’anormalitat que suposa ser candidat a les eleccions municipals des de la seva situació de reclusió, i no amaga la satisfacció, i emoció, que va sentir el dia que va poder tornar a trepitjar el seu ajuntament de Barcelona el dia de la seva constitució.

El judici és l’altra gran pota d’Entre togues i reixes. Aquí, Forn revela els nervis els dies previs tant de l’inici com de la seva declaració. Són moments en què no dorm bé, i en què l’angoixa i el cansament el portaran a haver de ser atès d’un augment de la pressió arterial i en què un incident d’un altre reclús no l’ajudarà precisament a asserenar-se. En tant que exconseller d’Interior que va viure de prop l’1-O –a aquesta jornada li dedica un capítol–, no dissimula la irritació que li van causar els testimonis de Pérez de los Cobos o Enric Millo, tot i que una de les que li van provocar més perplexitat va ser la de l’exministre de l’Interior Juan Ignacio Zoido. Les sessions són extenuants i un dels moments més plàcids per a Forn és just després de dinar. I és que, amb el pas dels dies, ha institucionalitzat el costum de fer una migdiada, a la qual també s’apunten Jordi Turull, Josep Rull, Jordi Cuixart o Oriol Junqueras. Una altra anècdota, molt més sorprenent però, és quan al final del judici, un dels magistrats, Luciano Varela, va demanar a Jordi Sànchez de fer-se una foto plegats. I arriba la data de conèixer la sentència. Aquell dia a les cinc ja no pot aclucar ull i admet que arran de les filtracions que s’han anat produint s’espera una pena dura. I així és. A l’epíleg la reflexió és més política, i aquí Forn assegura que el llibre està escrit des del “convenciment” que el seu esforç “no haurà estat en va”.