Greta Fernández, Conxa de Plata al festival de Sant Sebastià, aporta una intensa credibilitat a un personatge que Belén Funes (nascuda a Ripollet el 1984 i formada a l’ESCAC) va concebre per al curt Sara a la fuga (on és encarnat per Dunia Mourad, que, sense haver actuat mai abans davant d’una càmera, resulta creïble d’una altra manera) i que reprèn a La hija de un ladrón, el seu primer llargmetratge. Al curt, del 2015, Sara és una adolescent que, sempre neguitosa i amb el desig d’escapar-se d’un centre d’acollida de menors, intenta veure inútilment el seu pare, un lladre, a la presó: l’home s’hi nega a l’últim moment. Aquest home es fa visible a La hija de un ladrón amb la presència d’Eduard Fernández (pare de Greta) i ara Sara potser preferiria no veure’l i allunyar-se’n, tot i que a la vegada no pot perquè, com diu ella mateixa, el du “a la cara”.

El lladre i la filla mantenen una relació impossible, que s’agreuja en el moment que Greta, en disputa amb el pare, vol que li sigui concedida la custòdia del seu germà, confinat en una residència de menors, com hi va estar ella, que ara vol ser una persona normal i treballa fort per aconseguir-ho. Té, a més, un fill de mesos, fruit d’una relació amb un noi que no vol continuar-la sense deixar d’assumir la responsabilitat paterna. Això perquè Funes té la noblesa de no carregar les tintes. Més a prop de l’actitud moral dels germans Dardenne (seguint també, com ho han fet tants cops aquests cineastes belgues, la protagonista amb la càmera enganxada a la seva esquena: potser l’aspecte més discutible del film en la mesura que s’ha convertit en un clixé) que de la truculència dramàtica de Ken Loach en fer un cinema amb sensibilitat pels més desfavorits, Funes evita que Sara caigui en la marginalitat a la qual semblava destinada. Fins i tot li concedeix un treball d’ajudant de cuina, en el qual se sent a gust i ben tractada, que li permet de sortir de la precarietat de les feines de neteja. Tanmateix, hi ha un malestar en Sara, de la qual Funes ens fa sentir que ara voldria fugir de la solitud, sensiblement expressada per Greta Fernández, mentre la segueix en els seus trànsits per interiors i exteriors de la perifèria barcelonina.