Cinema

Greta Fernández

Actriu

“Sara és una supervivent i una superheroïna”

Els marges de Barcelona no em queden tan lluny, però he tingut una vida molt diferent

Amb onze anys va aparèixer a Ficció, de Cesc Gay, com­par­tint escena amb el seu pare, el també actor Edu­ard Fernández. A La hija de un ladrón tor­nen a tre­ba­llar junts, i són pare i filla també a la ficció. Greta Fernández (Bar­ce­lona, 1995), pro­ta­go­nista abso­luta del film, inter­preta la filla d’un lla­dre, una jove mare de l’extra­radi de Bar­ce­lona que puja sola el seu nadó, tre­ba­lla en fei­nes precàries, cuida el seu germà petit... Opera prima de Belén Fuen­tes, li va valer a Greta Fernández el premi a la millor actriu del pas­sat Fes­ti­val de Sant Sebastià, en un any en què també ha estre­nat Elisa y Mar­cela, d’Isa­bel Coi­xet. Amb només 24 anys, tot un món de pos­si­bi­li­tats s’obre al seu davant.

Creu que hi ha mol­tes ‘Sares’? Des­cri­uen una rea­li­tat que està molt estesa?
Jo crec que n’hi ha moltíssi­mes. Qual­se­vol per­sona amb dos dits de front sabrà que hi ha mol­tes Sares a Bar­ce­lona i a tot arreu.
Els mar­ges de la soci­e­tat, aquesta perifèria de Bar­ce­lona on s’ambi­enta ‘La hija de un ladrón’, és un món que li queda molt lluny?
Els mar­ges de Bar­ce­lona no em que­den tan lluny. Per part del meu pare són una família més de classe mit­jana, però per part de la meva mare, la meva àvia viu a Bada­lona i he anat molt a casa dels avis. La meva mare m’havia expli­cat històries de quan era més petita i la pel·lícula no em que­dava tan lluny. Però he tin­gut una vida molt dife­rent de la Sara, mai he pas­sat per un moment així, he vis­cut molt bé. De tota manera no he neces­si­tat gaire feina de docu­men­tació per poder enten­dre el que està pas­sant la Sara. La Belén [Belén Funes, la direc­tora] sí que s’ha docu­men­tat moltíssim i jo estava bàsica­ment a les seves mans per fer el tipus de Sara que ella volia fer.
Com defi­ni­ria la Sara? Diria que és una super­vi­vent?
Sí, crec que és una super­vi­vent i una super­heroïna, que té molta força per tirar enda­vant, cosa que a mi de vega­des també em fa falta. És increïble l’ener­gia que té per tirar i tirar, sense parar en cap moment ni ensor­rar-se, cosa que li podria pas­sar a qual­se­vol en la seva situ­ació.
No li sem­bla també una per­sona cui­da­dora, que sem­pre està tenint cura dels altres, i una dona molt sola?
Sí, té una mica aquest rol en la vida, en aquest sen­tit em sento molt iden­ti­fi­cada amb la Sara, jo soc una mica cui­da­dora del meu entorn. Ella se sent còmoda així, cui­dant els altres i no dei­xant que la cui­din.
Fa una inter­pre­tació molt intensa, molt ver­sem­blant. Hi ha hagut alguna clau per abor­dar el per­so­natge de Sara?
L’he fet amb molta pre­pa­ració, amb molta ajuda de la Belén, i amb molt sen­tit comú. He inten­tat com­pren­dre el que està pas­sant, què pas­sen les dones com la Sara, i cenyir-me el més pos­si­ble a com elles viuen la seva vida. Bus­cava l’afi­ni­tat amb elles en la inter­pre­tació del cos, la mirada... Si tinc una vir­tut és que soc molt sen­si­ble i no em cos­tava gaire.
La pel·lícula m’ha fet pen­sar en cinema social euro­peu com el dels ger­mans Dar­denne...
La Belén [Funes] em va dir que mirés la pel·lícula dels Dar­denne Rosetta, i en veure-la, vaig enten­dre el que ella volia. Em va agra­dar molt el per­so­natge de Rosetta, que no fos una pobreta noia. M’agrada aquest con­tra­punt, que sigui més real. Em va aju­dar a enten­dre per on volia que anes­sin els trets.
Li agrada tre­ba­llar en el cinema rea­lista?
El cinema rea­lista és el que més m’agrada, no sabria dir per què. També m’agrada Tim Bur­ton, però m’agrada des de petita el cinema de silen­cis, menys par­lat, amb pau­ses, moments visu­als... No sabria dir per què, però m’emo­ci­ona.
Tre­ba­llar amb el seu pare, Edu­ard Fernández, supo­sava avan­tat­ges o incon­ve­ni­ents?
Tenir el meu pare era el més posi­tiu per a tots, perquè és molt bon actor i donava al seu per­so­natge un carisma que pot­ser una altra inter­pre­tació no li hau­ria donat.
Li ha donat bons con­sells per a la seva car­rera?
Sí, molt bons con­sells. M’ha ense­nyat a tenir calma, paciència, a saber que de cop et pot anar bé i després pot no anar-hi, a tocar de peus a terra... I m’ha aju­dat a saber les coses bones i les dolen­tes d’aquest món abans que jo les cone­gui.
Ha enllaçat pràcti­ca­ment ‘Elisa y Mar­cela’ amb ‘La hija de un ladrón’. Té la sen­sació que està en el moment de la collita després d’anys de feina o ha estat més una qüestió de sort?
Jo crec que va ser un moment de sort, l’any pas­sat vaig enllaçar dos papers pro­ta­go­nis­tes. Pot­ser també és que havia de pas­sar en aquell moment, i abans no estava pre­pa­rada. A veure com va La hija de un ladrón. Encara queda molt camí per fer.
Com afecta un premi com el de millor actriu al Fes­ti­val de Sant Sebastià? És una injecció d’ànims?
Fa molta il·lusió, perquè al final vol dir que la teva feina està agra­dant i l’esforç val le pena. Tot i que sense haver gua­nyat també hau­ria com­pen­sat. Pot­ser el premi farà que la gent vagi a veure-la, seria mera­vellós, però com a actriu, fa il·lusió i poc més.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
La hija de un ladrón

«La hija de un ladrón»

Gènere: Drama
Direcció: Belén Funes.
Intèrprets: Greta Fernández, Eduard Fernández, Àlex Monner.
Valoració crítica: [ep] [ep] [eb] [eb]

Publicat a