La despesa social és sostenible tal com ara l’entenem?
Comencem pel final. La resposta a la pregunta anterior és un clar, rotund i definitiu no.
La despesa social: pensions, subsidi de desocupació, ensenyament fins a una edat per a tota la població, sanitat universal, accés a habitatges socials, beques, ajudes, etc., s’enquadra dins d’un gran calaix amb un rètol: model de protecció social, el welfare state posat en marxa al Regne Unit després de la Segona Guerra Mundial i copiat i replicat, posteriorment, per gairebé tots els països capitalistes.
La implementació del model de protecció social es va dur a terme per tres motius: 1) per afavorir el creixement econòmic, ja que la despesa en finalitats socials és despesa pública en definitiva, i el món capitalista seguia el model keynesià de participació de l’estat en l’economia sempre que la iniciativa privada no pogués escometre les mesures necessàries, com era el cas pel moment de caos que s’estava vivint després de la contesa mundial; 2) perquè la població se sentís protegida després de cinc anys de guerra, de privacions i d’inseguretat, situacions, en gran mesura, ja heretades de la Depressió, la qual cosa dificultava el creixement econòmic; 3) per comprar la pau social en uns moments d’esquinçament social causat per la guerra i la immediata postguerra i amb una població molt receptiva a la propaganda que arribava de l’altra banda de l’Elba. L’objectiu últim era crear una classe mitjana àmplia i general que complís el que se li sol·licitava a canvi d’unes expectatives suficients, i que fos plenament conscient que si es portava malament tenia moltes coses a perdre.
És a dir, cap govern va dubtar que s’havia de posar en marxa un model de despesa social inclusiu, general i que no deixés ningú al marge. Les dretes no ho van qüestionar ni les grans fortunes el van criticar. I això va ser així durant trenta anys.
El finançament d’aquest volum ingent de despesa social va ser gairebé automàtic. Una classe obrera contenta i confiada treballava sense causar problemes sabent que estava protegida, mentre la classe propietària pagava impostos creixents per finançar aquesta creixent despesa social (tot i que en els anys cinquanta ja es van inventar els paradisos fiscals perquè les grans fortunes poguessin escamotejar al fisc part dels seus superguanys). El problema, no obstant això, es trobava en l’estructura del mateix model de protecció social.
Els quatre supòsits.
Salaris a l’alça.
A mitjans dels anys setanta, prenent com a moment zero les dues crisis de l’energia i les victòries de Ronald Reagan als EUA i de Margaret Thatcher al Regne Unit, les coses de l’economia van començar a canviar perquè aquestes coses es van començar a veure d’una altra manera a causa que els accents es van començar a posar en altres llocs que fins a aquell moment no s’hi havien posat: la inflació i no la plena ocupació va passar a ser la preocupació, alhora que el paper de l’estat va començar a ser qüestionat: “El govern no és la solució al nostre problema, el govern és el problema”, segons va deixar molt clar Ronald Reagan.
A partir d’aquell moment, molt lentament però de manera imparable, va començar el desmuntatge del model de protecció social, però la velocitat va augmentar després de la desaparició de l’URSS el 1991 i va assolir velocitats de vertigen després de l’esclat de la crisi del 2007.
En aquest desmuntatge del model de protecció social, i contràriament al que s’argumenta, no han influït qüestions ideològiques, sinó purament econòmiques i organitzatives. D’una banda, els costos del model social s’han disparat, perquè ha augmentat exponencialment la demanda d’atenció, l’esperança de vida i els costos de la tecnologia que la sanitat necessita.
D’altra banda, però, el poder econòmic ha arribat a la conclusió que, gràcies a la tecnologia productiva i a la tecnologia de la comunicació, les coses es poden fer d’altres maneres, unes maneres que estalvien ingents i creixents quantitats de factor treball, un factor treball que cada vegada es troba més ben format i el nombre del qual és creixent, però un factor treball al qual no cal comprar-li la pau social perquè les revolucions ja no estan de moda i menys encara els moviments reivindicatius de base teòricament ideològica, com els sindicats, raó per la qual aquell poder econòmic ha arribat a la conclusió que la classe mitjana ja no és necessària i que, per tant, ja no és necessari preservar-la. Tot això comporta remuneracions reals d’aquest factor treball baixes i insuficients per mantenir els nivells necessaris de recaptació fiscal i d’ingressos per cotitzacions fiscals.
És a dir, la problemàtica del model de protecció social és funcional –necessitat decreixent de factor treball– i econòmica –insuficiència d’ingressos–. Seria possible obtenir els fons que el sistema necessita? Sí, arribant a acords internacionals per a la persecució del frau i l’elusió fiscal i si cada estat fos més eficient quant a la seva despesa es refereix, però tot això…
Model innecessari.
I repeteixo: no hi ha cap raó ideològica al darrere, sinó que és una qüestió d’evolució de la dinàmica històrica: a mitjans del segle XIX, no existia la cobertura social perquè no era necessària; a mitjans del XX, es va implementar perquè aquesta necessitat es va manifestar. Ara es troba en procés de disminució perquè la seva necessitat està en procés de desaparició.
És reversible aquest procés? No, de la mateixa manera que no ho va ser el cultiu dels camps en règim tancat implementat a mitjans del segle XVIII i que tanta misèria va ocasionar: la història va evolucionar en aquella direcció a fi que augmentés la productivitat al camp i que es generés mà d’obra per a la naixent manufactura industrial. Una cosa semblant està succeint amb el model de protecció social.
