La caiguda del mur de Berlín el 1989 va accelerar una onada de canvis en tota l’Europa central i oriental que van culminar el desembre de 1991 amb el col·lapse de l’URSS. La segona potència mundial arrossegava des de 1979 una crisi estructural dels seus sistemes de producció i de distribució de béns que va anar minant la legitimitat política de la vella nomenclatura soviètica. Les disputes en la direcció del PC van ser constants després de la mort de Brejnev el 1982 i la dels seus successors Andropov el 1984 i Txernenko el 1985. El jove Gorbatxov va intentar salvar el règim però va arribar tard.

El capitalisme occidental va gaudir d’una posició hegemònica per a impulsar un model de democràcia liberal i d’obertura de mercats que va afavorir un ràpid procés de globalització econòmica. L’ampliació de la UE i la irrupció de la Xina i d’altres països emergents va crear el miratge d’una mundialització favorable als interessos d’Occident. Però Pequín, que va iniciar un procés reformista el 1978, va deixar clar a la plaça Tiananmen el juny de 1989 que l’economia xinesa s’obriria però sense posar en dubte el control polític del Partit Comunista. En canvi, Gorbatxov, després de llançar la seva política de la perestroika (reconstrucció) i de la glasnost (transparència), no es va sentir legitimat per a defensar els règims comunistes europeus recorrent per força i molt menys manar disparar contra els ciutadans que van obrir el mur de Berlín, com sí que havien fet els comunistes a Budapest el 1956 i a Praga el 1968.

Si el segle XX va acabar amb la caiguda del mur, el segle XXI es va iniciar amb els atemptats terroristes de l’11 de setembre de 2001 contra els EUA. I va arrencar una etapa en la qual els EUA es van embullar i es van desgastar amb unes intervencions a l’Orient Mitjà, entre aquestes a l’Iraq el 2003, que van acabar en un carreró amb difícil sortida. En canvi, la Xina va entrar en l’OMC el 2001 i va accelerar el seu procés de modernització econòmica fins a consolidar-se com a segona potència mundial. El 2008 va explotar una crisi financera als EUA que afectaria de ple la UE. Es va confirmar el progressiu declivi d’Occident en favor d’Orient amb el trasllat del centre de gravetat mundial de l’Atlàntic a Àsia-Pacífic. La Xina va demostrar aquell 2008 amb uns extraordinaris Jocs Olímpics de Pequín i l’Expo de Xangai la seva ferma pretensió de convertir-se en l’altra superpotència mundial. La unipolaritat liderada pels EUA va començar a diluir-se per a tornar a una multipolaritat difusa o asimètrica. La crisi occidental de 2008 va treure el rèdit al model liberal i la mala praxi d’un capitalisme financer que va perjudicar unes classes mitjanes i treballadores que afronten els canvis tecnològics que suprimeixen milions de llocs de treball sense que se’n creïn prou altres de nous. El resultat a Europa: es va frenar l’ascensor social, es van afeblir les bases de l’estat del benestar i la confiança dels ciutadans en les seves institucions democràtiques.