Depèn de per què. Per qüestions d’independència, crec que la gent surt massa. Per a la resta de qüestions, surt poc. Per exemple, penso que els pensionistes i els jubilats estan donant exemple amb les seves manifestacions i exigències. Els sindicats majoritaris han deixat el carrer ja fa molt temps. Cal lluitar sempre. Hi ha moltes iniciatives que van avançant, com els sindicats de llogaters per tenir una major accessibilitat a l’habitatge. Abans la gent sortia al carrer si hi havia acomiadaments. Ara poques vegades hi surten per defensar el seu lloc de feina. També motiva molta gent manifestar-se en contra dels desnonaments. Ara moltes lluites van relacionades amb nous problemes o noves percepcions de problemes i no tant amb velles reivindicacions. L’habitatge, el feminisme, la millora de les pensions són casos clars per sortir al carrer a protestar.

Dependrà molt de la lluita que facin i de la percepció de la societat. És un tema polític, no econòmic. Per això dependrà, en gran manera, de la composició de les forces polítiques. Cal pensar que hi ha 9 milions de pensionistes, per tant, 9 milions de vots. S’ha de dir també que l’enemic que tenen les pensions públiques és molt fort, perquè és el sistema financer mundial. Ara aquest sistema està fent tot el possible per eliminar o reduir al mínim les pensions públiques per forçar les privades. Fa pocs dies el Banc d’Espanya va recomanar que es fessin també hipoteques inverses. És a dir, que com els vell ja tenen la propietat de la seva casa busquen que la perdin i que no passi als seus fills. Jo no soc gaire entusiasta de l’herència, però és que et volen prendre el poc que es té en propietat. Als EUA i a Europa ja funcionen.

D’alternatives, en la vida política i social, n’hi ha sempre. Quan ens diuen que no n’hi ha en realitat ens volen dir que volen seguir amb l’statu quo. Amb les amenaces es pretén pagar menys pensions. Del que es tracta és d’eliminar al màxim les pensions públiques. Al Regne Unit ja ho han fet i en altres indrets també ja s’hi treballa. Aquí també ho volen fer. El que interessa és que tot passi pel mercat, en aquest cas el financer. Si la gent té por que s’acabin les pensions públiques, potser es privaran d’altres coses i llavors contractaran una pensió privada, la qual cosa és un desastre. Vull que quedi molt clar que la pensió privada no soluciona res. Per exemple, com es financen les carreteres, l’exèrcit, la casa reial, el Parlament? Amb impostos. Per què no es poden finançar les pensions amb impostos, a més de les cotitzacions? El curiós és que les pensions ja es paguen amb impostos, perquè la cotització és un impost però que només accepten els treballadors. La riquesa del país es distribueix en un 42-44% al treball i en 56-58% al capital. Si resulta que les pensions es paguen només amb un impost al treball com són les cotitzacions, per què el capital no cotitza gens ni mica? Els empresaris diuen que paguen molt en cotitzacions, però no és veritat perquè les cotitzacions surten del salari del treballador. Així s’especifica en la comptabilitat nacional. A l’empresa ja li va bé el sistema actual, perquè ells realment no contribueixen gens al manteniment de la gent gran.

Ara s’està fent una cosa molt lletja. Hisenda fa un préstec a la Seguretat Social, quan tots dos són estat. En lloc de donar-li un pagament en impostos, el que li dona és un préstec, així té amenaçada la Seguretat Social, que en qualsevol moment podrà dir que per equilibrar els números ha d’abaixar la paga. Les carreteres, l’exèrcit, les autonomies, etcètera, es paguen dels impostos. Per què no es financen les pensions? Doncs perquè fins ara no havia fet falta.

Perquè allà hi ha una política social diferent. Aquí no existeix una política social de l’habitatge. Gairebé ens hauríem de remuntar a aquelles cases que construïen els sindicats. Existeixen desgravacions fiscals, però per a aquelles persones que poden comprar un habitatge, no per als que només el poden llogar. Hi ha molts interessos de les classes dominants.

Té com a objectiu carregar-se tot allò públic. L’Estat del benestar va ser una conquesta de fa molts anys. Ara es tracta de fer-ho passar tot pel mercat. Tant les pensions com l’habitatge han de ser negoci. Per això s’intenten externalitzar els serveis públics. Per això hi ha protestes per l’anomenada llei Aragonès. Es parteix d’un principi anterior a Margaret Thatcher, que ella va reforçar molt, que es podria resumir que tot allò privat sempre és millor que la cosa pública. O dit d’una altra manera: el millor és la propietat privada i el benefici, que van molt bé al capitalisme.

Jo diria que haurien de fer coalició, però no sé si podran. Certament prefereixo un govern de coalició progressista més que un govern de dretes, però no tinc gaires esperances perquè el PSOE és el que és. Quan diu que és un partit d’esquerra em fa molta vergonya. En el millor dels casos es podria dir que és un partit una mica progressista. I Podemos, amb la voluntat de crear un govern de coalició, s’hi ha subordinat moltíssim, massa. Unidas Podemos tampoc és revolucionari. No sé per què els empresaris li tenen tanta por.

L’embolic dels EUA i la Xina, el Brexit i el poc creixement de les economies europees fan que hi hagi una desacceleració, però els cicles econòmics han existit sempre. En la premsa i les televisions s’estan exagerant una mica les previsions, perquè necessiten titulars. No crec que anem cap a una crisi molt gruixuda. S’hauran de fer mesures intel·ligents de política econòmica, però res més.

Crec que no, tot i que ara aniria molt bé per al poder econòmic. Ara que s’ha passat uns anys millors és quan tocaria repartir beneficis a través dels augments de salaris o millorar la reforma laboral o l’estat del benestar. Per això alguns voldrien parlar més de recessió. La pregunta aleshores és: quan toca repartir?

Potser no. Però des d’organitzacions internacionals ja es diu que encara s’han de retallar més despeses. Europa diu que cal reduir dèficit, nosaltres estem en recessió ergo no es pot repartir res positiu per al treballador. A mi això em fa molta por, perquè ara estem en millor situació que fa dos anys. Però on són els diners? Perquè resulta que cada vegada hi ha més milionaris. Cal demanar-se on són els diners. Des del poder es diu que no hi ha recursos per a l’habitatge, ni per a les pensions. El cert és que la producció ha crescut. Som molt més rics que l’any 1977. La població ha augment només un 25%. Tot el diner està als paradisos fiscals? No m’ho crec. És a les butxaques dels rics.

La resposta és complicada. En dues frases no es pot explicar. Un aspecte és la globalització, perquè tenim treballadors de tot el món que estan competint i els salaris són més baixos en altres indrets. Els salaris d’aquí són més baixos que els d’Alemanya, però els d’Àsia són molt més reduïts que els nostres. La globalització ha suposat una liberalització del mercat. La política econòmica s’ha unificat. I el pitjor és que la gent ha acceptat aquest discurs. Algun autor diu que ens han entabanat.

No és ideològic és econòmic. Piketty té un discurs socialdemòcrata, que ja està bé que hi hagi socialdemòcrates, perquè en queden pocs, però en el fons el que hi ha hagut és una concentració de recursos enorme en mans del gran capital, amb tots els beneficis que suposen. El 1973 hi va haver una crisi molt forta i el 2008, una altra d’enorme. Les crisis serveixen per justificar que no hi pot haver repartiment de beneficis. També comporten compres massives de capitals. En els darrers anys, si ens fixem en la inversió, n’hi ha molta que es fa per no produir res. Només es fa per fusionar empreses, fet que no augmenta la producció, augmenta el benefici. Un altre cas, és el de les grans distribuïdores, com Amazon. Quan es mira una mica i et preguntes què fa, en realitat el que fa és comprar les petites empreses, això tampoc fa augmentar la producció. Desgraciadament, ens sobra de tot, no perquè no hi hagi necessitats, sinó perquè la gent no pot comprar. No és un problema de producció, és un problema d’accés de capital que no produeix beneficis suficients per repartir.

Ha millorat per a segons quines dones. Cal recordar que estem en una societat de classes. És veritat que per a les dones que han anat a la universitat i que han fet estudis avançats ha millorat. Ara bé, per a les dones que fan neteja a les cases o als hotels, les Kellys, ha millorat molt poc. Si mirem els salaris de les Kellys potser han millorat una mica respecte a abans, però molt poc. I el més greu és que en general els salaris han baixat, els dels homes i els de les dones. El de les dones ho han fet encara una mica més. Quanta gent té ara una nova ocupació amb un salari de 1.800 euros nets? Abans de la crisi ser un mileurista estava mal vist i ara poder tenir feina i cobrar 1.200 euros ja és tot un èxit.

És cert, la feina és molt precària. El lloc de treball ben definit ja gairebé no existeix. Hi ha una cosa de la qual no es parla però que a mi em preocupa molt. Ara el capitalisme ha après que no cal assalariar la gent per explotar-la. Crec que això és una revolució negativa profunda. Tots els autònoms que hi ha pel món, que n’hi ha molts, tenen males condicions laborals. A l’Estat espanyol, en la Seguretat Social, hi ha més de 3 milions d’autònoms, una xifra molt elevada.

És un sector complex. És cert que aporta molts beneficis i que crea molta feina. En un moment en què hi ha poca ocupació, s’agraeix que aquest sector en creï. Si eliminéssim el turisme de Barcelona, què passaria econòmicament? El capitalisme té contradiccions, i algunes són insolubles. Quan es diu que es vol un turisme de més qualitat el que realment s’està dient és que es vol un turisme de més rics. I si no, per què una persona que va a un pis turístic és de menys qualitat que un que va a un hotel de cinc estrelles? Simplement té més diners, qualitat no. Crec que cal regular el sector per no matar la gallina dels ous d’or.

Es diu que cal una tecnologia avançada, però aquesta elimina llocs de feina.

Cada cop hi ha menys llocs de feina. Veig coses molt estranyes.

He vist propaganda a la televisió en què es diu que ara pots vendre la roba que ja no utilitzes a través de Wallapop. Quan trigaran els comerciants a protestar? Jo encara no els he sentit criticar aquesta acció. D’altra banda, però, es critiquen els manters, un col·lectiu al qual tirem al damunt totes les culpes. I, en canvi, la televisió ens diu que pots revendre la roba vella. Algú haurà de sortir a dir-hi alguna cosa. Anem cap al decreixement per la forma del mercat.

Canvia molt. Abans un treballava i rebia un salari. Ara sabem que a molta gent li costarà molt de poder treballar. Des del jove que no té qualificacions fins a la persona gran que el mercat rebutja perquè considera que és massa gran. Per a molta gent de més de 45 anys serà molt difícil poder tenir una feina. El problema d’aquesta societat és saber què haurem de fer perquè la gent tingui diners per poder viure. Perquè no hi haurà feina per a tothom. Sé que és una obvietat, però el capitalisme no resol els problemes.

Tota la campanya contra les pensions públiques ve des del Banc Mundial, i aquesta institució econòmica internacional la controlen els grans capitals mundials. Crec que la qüestió de la globalització tira endavant perquè interessa al gran capital. I ara, la desglobalització a què anima Trump no és casualitat, sinó que el president nord-americà té una estratègia. Ells prenen la decisió i després la resta ho assumim en cascada. Ara hi ha moltes turbulències en l’àmbit internacional que indiquen que hi ha menys capacitat de resposta. Abans la capacitat de resposta era econòmica, perquè si volies et formaves, podies tenir un pla de futur i avançar dignament. Ara els nostres fills i nets ho tenen més difícil. Avui el capitalisme, en no poder donar respostes com abans, el que fa és substituir-ho per domini ideològic. Et diuen que hi ha crisi i per tant no es poden repartir beneficis. Això, però, és fals, perquè ara la riquesa és major que abans.