No ho tenia claríssim. En vam parlar una mica a casa, però tampoc gaire. Era conscient que era un gest que tindria molta visibilitat. Això no em feia gaire gràcia, però d’altra banda em semblava necessari que jo que en tenia l’oportunitat expressés el que crec que és una opinió majoritària a Catalunya. No anava en contra de la corona, ni tan sols ho entenia com una reivindicació independentista. Volia denunciar la injustícia que s’ha comès amb els presos polítics i mostrar-hi la meva solidaritat.

No. Jo ho vaig comunicar abans a l’equip de protocol i em van dir, amb correcció, que no els semblava la millor idea.

De fet, més que treure-me’l, el que vaig fer és posar-me’l per a l’entrega, que era l’acte que s’oferia en directe a TVE i tenia més repercussió mediàtica. Jo normalment no el porto. Per això en les imatges d’abans i de després no es veu.

Això ja no va ser cosa meva i, de fet, tampoc no en vaig estar gaire al cas. Teníem una agenda molt atapeïda i no vaig estar pendent de Twitter. Quan ho vaig veure, vaig fer unes piulades per explicar com havia anat.

No, però sí molts de matemàtics de la resta d’Espanya que conec. Sobretot després que sortissin moltes notícies de diaris espanyols que deien ximpleries. Em va agradar molt rebre el suport de gent de la Real Sociedad de Matemática Española, que segurament pensen diferent de mi.

Sí. Els investigadors no estem acostumats a aquesta exposició mediàtica, i en el meu cas va ser una mica més gros per haver dut el llaç, però van ser un parell de dies i després va tornar la calma.

La veritat és que sí. L’endemà el mòbil era una bogeria. Quan em vaig despertar, tenia 300 missatges de WhatsApp. I, com que el meu correu de la universitat és públic, també vaig rebre 80 e-mails de desconeguts que em deien si els semblava bé o malament el que havia fet. Tots, però, van ser molt respectuosos i raonables.

Depèn. Jo tinc molt contacte amb investigadors i científics espanyols i pensen molt com jo. Potser dins del govern i els ministeris sí que és així. Aquí hem tingut la sort de tenir consellers com Andreu Mas-Colell, que ha modernitzat el sistema científic català. A Espanya això no ha passat i amb la crisi han retallat encara més, així que la ciència no sembla la seva aposta.

Poden semblar molt abstractes, i a l’escola el que aprenem és a calcular, no a raonar. No hi veiem la relació amb el món real, i en tenen molta. Les matemàtiques són bàsiques per a la física, és el seu llenguatge, i també per a moltes altres ciències. La gent fins i tot se sorprèn que hi hagi investigació matemàtica. Es pensa que està tot aclarit.

Abans en deien equacions de la física, perquè les ones, la calor, la relativitat i qualsevol fenomen físic es pot entendre a partir d’aquestes equacions. Durant el segle XX, s’han estès i es fan servir en gairebé totes les branques de ciències o enginyeria. Són senzilles d’escriure, però difícils d’entendre. Bàsicament, descriuen com evolucionarà una quantitat que depèn de l’espai o del temps. Darrerament, les hem anat entenent i hem demostrat certes coses, com ara que es poden resoldre i que tenen un resultat únic i unes propietats d’estabilitat, però encara ens queden moltes preguntes per respondre. I aquesta és la meva feina.

Té a veure amb equacions molt més complicades, perquè no són lineals, sinó que hi ha una transició de fase. Per exemple, quan en comptes d’estudiar la temperatura, mires com el gel es transforma en aigua. Allà hi ha una frontera, que és la interfície entre sòlid i líquid, i és lliure, perquè en principi no sabem com es mou. Sobre això, jo he resolt algunes conjectures que estaven obertes, alguna fins i tot durant dècades.