He passat totes les fases: incredulitat, ira, assumpció plena del que suposa una sentència tan llarga i, ara, molta més fermesa i determinació. No em penedeixo absolutament de res del que vaig fer. La sentència, de la qual malauradament es parla poc, és una ignomínia, una ofensa al dret. Venjança sense matisos. En el meu cas concret, deu anys i sis mesos per no haver deixat amarrar un vaixell al port de Palamós i per haver cedit un local de votació l’1 d’octubre... Això és la pretesa justícia que emana del Suprem.

Mai deixaré la política –en faig des que tinc 17 anys–, i menys per la decisió d’un tribunal espanyol. Una altra cosa és l’activitat laboral, que l’hauré de centrar en el sector privat.

Manllevo paraules de Xavier Melero, advocat de Quim Forn: “El Tribunal de Comptes és una trinxadora de carn.” No en tenen prou llevant-nos la llibertat: aspiren a la nostra mort civil amb totes les conseqüències. El Tribunal de Comptes és un òrgan polític, no jurisdiccional, que presideix Margarita Mariscal de Gante, ministra de Justícia d’Aznar i padrina política de Carlos Lesmes, actual president del Consell General del Poder Judicial. No cal dir res més...

La justícia espanyola se sent profundament ofesa. Crec que continuarà immersa en la seva lògica autàrquica. Els fiscals de la sala segona del Suprem ja han fixat el full de ruta. Si hi hagués cap reacció mínimament presentable i ajustada a dret, seria estrictament cosmètica.

La sentència és una victòria rotunda. Demostra que va ser un encert bifurcar-nos entre exili i presó. La combinació de les dues estratègies ha permès posar contra les cordes una justícia espanyola que fins ara ha prioritzat el càstig als independentistes per sobre del respecte de drets i llibertats. Al llarg dels propers mesos, el president Puigdemont podrà desplegar una agenda diplomàtica republicana sense límits. Tots els horitzons estan oberts. Ell decidirà sobre el seu futur polític i qualsevol tria que faci l’aplaudiré.

La lògica ens portaria que ara poguéssim accedir al tercer grau penitenciari. La resolució del TJUE ha de tenir conseqüències en el nostre règim penitenciari. D’altra banda, la doctrina Junqueras també hauria de tenir impacte sobre aquells parlamentaris que vam ser suspesos de manera infame per les meses del Congrés i del Senat. ¿Meritxell Batet prendrà alguna iniciativa per implementar allò nuclear de la sentència del TJUE, l’exigència de respectar el dret fonamental a representar i a ser representat? Si no ho fes, el seu discurs d’obertura d’aquesta nova legislatura, en què apel·lava al respecte i a la responsabilitat, seria d’un cinisme sense pal·liatius.

L’objectiu és que pugui sortir per Sant Jordi. Hi explico com he viscut aquests anys, des de l’octubre del 2017 fins ara, i com la presó ha canviat la meva vida i, sobretot, la meva visió de la vida. També hi ha reflexió política. En aquest periple hem constatat força coses. D’entrada, dues: que l’Estat espanyol està disposat a tot –i subratllo tot– per mantenir la seva integritat territorial, i que, tanmateix, el mur és franquejable.

Molts tècnics i juristes amb anys d’experiència en dret penitenciari ens diuen que ens correspondria un tercer grau de manual. No tenim tercer grau perquè som presos polítics. Aquesta és la paradoxa. Em deixa perplex que s’hagi estès la sensació que amb un segon grau ja som pràcticament fora. La quarta part de la condemna –jo la faig el 2 d’octubre de 2020– vol dir, si tot va bé, 36 dies de permís l’any. I el 100.2 del reglament penitenciari per sortir a treballar, del qual es parla amb tanta lleugeresa, si ens l’acabessin donant, no em permetria estar amb els meus fills, i aquesta, avui, és la meva prioritat. Per entendre’ns, els caps de setmana els hauria de continuar veient en un vis-a-vis a la presó, com fins ara.

Cap d’aquestes preses de posició és menor. Expressen amb contundència la regressió en drets i llibertats que avui hi ha a l’Estat espanyol. En el terreny operatiu, i a curt termini, crec que l’Estat es mantindrà inalterablement immers en aquesta mena d’autarquia de la qual el Tribunal Suprem és la punta de llança.

Aquestes són les credencials del Regne d’Espanya. La debilitat del seu projecte col·lectiu l’aboca a desmantellar el seu propi estat de dret per combatre allò que representem. Hi ha un pacte tàcit, avui majoritàriament avalat per la societat espanyola, pel qual s’accepta sacrificar drets i llibertats a fi de garantir la unitat d’Espanya. El preu a pagar és altíssim. I que ningú s’equivoqui: ara som els independentistes; demà, qualsevol altre que gosi discrepar. L’Estat, que va més enllà dels governs de torn i que sovint els fagocita, difícilment s’aturarà. La inèrcia ja és massa forta.

Va ser impressionant. Des de la presó, les imatges de l’aeroport, amb tanta gent jove, de les marxes per la llibertat i de la protesta davant Sánchez a l’hospital de Sant Pau em van emocionar. Quanta dignitat. Quin orgull de país. La reacció de la gent se situa molt per sobre de les nostres millors expectatives. La desobediència civil des de la no-violència és una estratègia imbatible. Les bates blanques protestant a cara descoberta són més poderoses que el llançament de pedres i la crema de contenidors.

El conseller Buch ha hagut de gestionar una situació de gran complexitat. Sempre ha donat la cara, i això, que és extraordinàriament valuós en un bon servidor públic, cada cop és menys habitual. Depèn de com s’hagués gestionat, s’haurien pogut intervenir els Mossos. I que Catalunya tingui o no una policia pròpia, democràtica i solvent, no és menor. En aquest cas concret, amb els Mossos sota control de la Generalitat, s’investigaran les males praxis policials i, quan correspongui, se sancionaran. Això reforça el cos. Amb una policia de la Generalitat intervinguda per l’Estat, aquests episodis de violència policial quedarien absolutament impunes. Una altra cosa són les presons preventives a manifestants decretades per alguns jutges, que només es poden qualificar d’abús greu i arbitrari, una vergonya.

Em temo que no s’ha estat a l’altura. Sobren retrovisors i falta mirada llarga. Des de la unitat hem estat capaços de tot. Així vam fer l’1 d’octubre. Així ho hem de fer si volem continuar avançant.

Que la gent no falla mai. Que la majoria social independentista és sòlida i es va eixamplant. Però no es visibilitza prou per la fragmentació de candidatures. En les eleccions britàniques, l’SNP ha obtingut un 45% dels vots, però el titular és la distància abismal amb la segona força. És cert que allà hi ha un sistema electoral majoritari que ho facilita. Aquí, per bé que el sistema electoral sigui proporcional, amb una candidatura conjunta dels independentistes a Madrid feta en un moment excepcional fruit d’una sentència duríssima, amb el 42,6% dels vots, suma del resultat d’ERC, JxCat i la CUP, hauríem pogut fer molt més tangible la potència que té l’independentisme català als ulls del món i incrementar la nostra posició de força. Crec que estem perdent oportunitats. Tanmateix, com diria el clàssic, “d’aigua passada, molí no en mou”.

Tres prioritats. Primer: reforçar políticament i protegir les institucions d’autogovern, que són l’embrió del projecte republicà. Segon: desbordar el país amb mobilitzacions des de l’adhesió insubornable als principis de la no-violència. Tercer: fixar un full de ruta unitari, amb una gestió intel·ligent dels tempos i aprofitant la cartografia que hem pogut confegir després dels fets de l’octubre del 2017; ara ja sabem què hi ha darrere del mur, quins camins són plausibles i quins altres són inviables per assolir l’objectiu. La desafecció de què parlava el president Montilla s’ha consumat definitivament. La gent jove d’aquest país, de manera cada cop més majoritària, ja ha desconnectat. L’Estat espanyol està sent incapaç d’oferir res interessant als catalans més enllà d’incomprensió, repressió o, en el millor dels casos, pantalles autonòmiques ja superades que ignoren el principi democràtic com a pedra angular de la resolució d’aquest plet polític. La independència té més sentit que mai si volem construir un futur de justícia, progrés i benestar.

Soc molt escèptic en aquest sentit. Avui és víctima, sobretot, del seu propi discurs mimètic al de la dreta més dura. Tant de bo puguem, per fi, trobar a l’altra banda de la taula algú amb prou fermesa i prou determinació per negociar sense por.

Em semblaria absolutament lògic que ERC aturés les negociacions amb el PSOE mentre Oriol Junqueras estigui injustament empresonat i no se li restitueixin tots els seus drets polítics com a diputat al Parlament Europeu. La sentència del TJUE és un tsunami democràtic i judicial que ha sacsejat de manera contundent el tauler polític. No pot ser negligida.

Malgrat haver millorat els resultats electorals, l’aritmètica parlamentària no ens situa en una posició tan determinant com la d’altres formacions polítiques. Per tant, caldrà veure si el PSOE es limita a buscar els mínims suports necessaris per obtenir la investidura en segona votació o si prefereix revalidar la majoria que es va configurar en la moció de censura contra Rajoy. Segons si fa una cosa o l’altra, sabrem si va a una legislatura de subsistència –aguantar al poder– o a una de proactiva –resoldre els greus problemes que hi ha, entre els quals, la relació amb Catalunya–. Si es dona aquesta segona possibilitat, aleshores JxCat ha d’actuar perquè el Regne d’Espanya abandoni la via de reculada dels drets civils, d’arbitrarietat judicial i de degradació de la democràcia, al mateix temps que reclama la plena i immediata restitució dels nivells d’autogovern que teníem i l’establiment d’un marc de diàleg bilateral que permeti plantejar al poble de Catalunya una solució al conflicte, en què el referèndum sobre la independència és inevitable.

Aquests processos són complexos, amb vaivens i marrades. De tota manera, després que JxCat s’hagi presentat ja a les eleccions al Parlament, a les Corts espanyoles, als ajuntaments i al Parlament Europeu, es donen les condicions per estructurar-se i organitzar-se: un nou partit polític construït a partir de la diversitat de procedències i amb el lideratge del president Puigdemont. Més dilacions començarien a ser perjudicials per al projecte. En aquest sentit, valoro el nou gest de responsabilitat i de generositat en el consell nacional del PDeCAT, fet des de l’orgull legítim del nostre origen i d’allò que representem.

Tots els presidents de la Generalitat han tingut i tindran un punt de solitud en l’exercici de la seva responsabilitat. I estan permanentment exposats als focus en intervencions al Parlament, discursos o declaracions, de manera que sempre es pot treure alguna frase de context. No crec, doncs, que el president Torra pateixi més que els seus predecessors aquest condicionant del càrrec. Potser ara hi ha més gent interessada a destacar-ho i exagerar-ho perquè li convé crear aquesta percepció. Segur que l’estructuració formal de Junts per Catalunya ajudarà molt a contrarestar-ho.

El president Torra sempre ha fet una defensa a ultrança de la llibertat d’expressió, per això l’han condemnat. El seu al·legat final en el judici va ser memorable, amarat de dignitat i de fermesa democràtica. En les dues últimes conteses electorals, la JEC, més que vetllar pel bon transcurs de les eleccions, les va voler condicionar. De fet, va deixar de ser un àrbitre neutral. Va arribar a censurar paraules, colors, idees legítimes. Calia dir prou, i el president Torra va dir prou. I, com en el nostre cas, no ha tingut un judici just. La sentència del TSJC, de naturalesa política, no és ferma i s’hi presentarà recurs: no hi ha cap altra reacció que la defensa del president Torra i exigir l’arxivament de la sentència.

No considero aquesta possibilitat. Estic convençut que el vicepresident Aragonès centrarà tota la seva capacitat política a aconseguir que s’aprovin els pressupostos del 2020. No crec que estigui disposat a cloure una legislatura sense haver-ne aprovat cap. El país necessita pressupostos per desplegar la seva agenda social i modernitzadora i per reforçar-se institucionalment.

No. En teníem plena convicció. En aquelles hores tan intenses del 26 d’octubre del 2017, a les Cases dels Canonges, vam poder acreditar que Rajoy aplicaria el 155 hi hagués o no eleccions. No va voler agafar el telèfon. L’impacte de l’1 d’octubre havia estat massa fort. Ens volien humiliats. Els “intermediaris” van quedar a les portes del despatx del president del govern espanyol. No hi van entrar mai. Haurien pogut parlar amb col·laboradors, però no directament amb ell. El president Puigdemont va fer bé de mantenir la posició i traslladar la decisió final al Parlament de Catalunya com a dipositari de la sobirania nacional.

M’he sentit immensament honorat. Quan una delegació de la junta d’El Social, amb el seu president al capdavant, m’ho va venir a comunicar en un locutori va ser un dels moments més màgics de la meva estada a la presó. No m’ho esperava gens. Em va emocionar compartir guardó amb Domènec Ferran i amb Montserrat Gorina, tots dos amb una trajectòria potentíssima de servei a la ciutat; els admiro. M’han dit que les glosses de Josep Vilagrassa van ser brillants.

Teníem una visita ja programada, que per motius familiars l’alcalde va haver de suspendre. Ara estem mirant de poder-la recuperar. Amb Jordi Ballart fa anys que ens coneixem i ens estimem.