Quan fa set o vuit anys va començar a parlar-ne, molts vam pensar: “Mira, una altra idea lluminosa d’en Marçal Tarragó. Ell sempre pendent de com pot afavorir els ajuntaments.” Aleshores Amazon encara servia bàsicament llibres i discos, no es veia pel carrer cap dels nois de les caixes grogues amb bicicleta i la distribució a domicili es limitava a poc més que Interflora i les pizzeries.

L’enyorat Marçal, reconegut i influent urbanista comercial, ens va deixar abans d’hora, fa quasi cinc anys. Per això no ha pogut veure l’esclat del repartiment a domicili derivat bàsicament del comerç electrònic. Però la seva intuïció que calia posar fre, a través d’un mecanisme fiscal, a la competència deslleial que representen les plataformes de distribució sense botigues físiques s’ha demostrat un cop més encertada.

Des de finals de novembre -amb el Black Friday, que ara qüestionen tants botiguers– i la campanya de Nadal fins a l’inici de les rebaixes, assistim al període anual de més acceleració del comerç electrònic i del repartiment a domicili. Sí, es promouen punts de recollida, com ara les oficines de Correus, on fàcilment podem fer mitja hora de cua per recollir-los. Promoure punts de recollida és la doctrina oficial del govern de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona, però fins ara no han aconseguit treure gaires vehicles, bicicletes i tota mena d’artefactes, més o menys voluminosos i contaminants, que aparquen de qualsevol manera –total, són cinc minuts- que s’empren per portar els productes a domicili. O potser és que el creixement de la distribució a domicili deixa en no res els esforços per generar punts de recollida.

Alguna associació de comerciants més agosarada ja va proposar d’imposar una taxa per al repartiment a domicili. Però això de posar taxes i impostos té tan mala premsa -i hi ha comerços tradicionals que també reparteixen per les cases, més aviat poc que molt- que no se n’ha sentit a parlar més. L’Ajuntament de Barcelona, com ja va fer en el seu dia amb la taxa turística, no s’atreveix a fer el pas endavant que la resta de grans ajuntaments necessiten per fer-ho ells també. I esperen que des de la conselleria d’Empresa assumeixin el desgast i el risc d’implantar la taxa a la distribució domiciliària que bé podríem anomenar taxa Tarragó, en honor a qui primer la va plantejar.

Evidentment, com el recent impost sobre el CO2 que emeten els vehicles, és difícil de materialitzar una taxa d’aquest tipus i sempre n’hi haurà que s’hi mostraran contraris amb l’excusa que, sigui quina sigui la solució final trobada, presentarà alguns desequilibris inevitables. Però caldrà estudiar-ho bé, preparar-ho el millor possible i estar disposats a revisar allò que calgui un cop estigui en funcionament. Les ben intencionades i simpàtiques campanyes perquè la gent compri al botiguer del costat de casa seva -això si no és una franquícia o la implantació al centre urbà dels gegants que abans escollien només ubicacions perifèriques- tenen poc trellat. A més de tots els atributs d’atenció i servei que se’ls atorga, les petites botigues han de ser competitives en preu i per això han de col·laborar entre si per reduir costos, fet que majoritàriament no fan.

Però, a més, els petits i mitjans negocis comercials han de deixar de patir la competència deslleial de les plataformes de comerç electrònic. Unes plataformes que no paguen impostos a les ciutats on presten servei, que se serveixen de carrers i places a cost zero com a magatzem itinerant amb els seus vehicles. I en què pràcticament els únics costos laborals que han de suportar són els dels repartidors, en situació laboral precària i molt mal pagats. Una competència deslleial que reforça l’oligopolització del sector i posa en perill l’oferta autòctona i diferenciada de cada ciutat.

La taxa per repartiment a domicili, cal emmarcar-la en la fiscalitat ambiental, amb l’objectiu primer de reduir la contaminació i la congestió que se’n derivi. Com a tota la fiscalitat ambiental, la seva finalitat no és recaptar el màxim possible, sinó modificar comportaments dels compradors perquè per aquest concepte es recapti el mínim possible. Això voldria dir que l’objecte impositiu que genera impacte ambiental negatiu s’ha reduït a la mínima expressió.

Ha de ser una taxa perquè el concepte és el d’aprofitament de l’espai públic per fer una operació comercial. La taxa hauria de ser un sobrecost fix, que no pogués subsumir-se mai en qualsevol mena de subscripció i que aparegués clarament diferenciat del preu anunciat del producte. A partir d’aquí, es podria diferenciar per tipus de vehicle emprat, contaminant o no, més gran o més petit. El govern de Catalunya hauria de crear el marc normatiu i hauria de ser obligatori per a tots els repartiments en poblacions d’un mínim d’habitants. En la resta podria ser optatiu. La recaptació hauria d’anar a parar, excepte costos de gestió, als municipis segons el nombre de repartiments finals que s’hi efectuessin. La taxa hauria de tenir un caràcter finalista i s’hauria d’emprar per millorar l’urbanisme comercial i compensar els costos de congestió. Aquesta podria ser una proposta inicial per configurar la taxa Tarragó.