Comença un nou exercici i s’aixeca el torb dels mals presagis que amenaça amb ràfegues de desacceleració econòmica que esdevindran gèlida recessió planetària. No es pot defugir, perquè uns mals auguris repetidament anunciats sovint alimenten una manca de confiança i seguretat en el futur que acaba afeblint l’economia. Però obcecar-se en l’evolució del PIB no ajuda a gestionar com cal la complexitat del moment, perquè d’incerteses, riscos i mals governs ja anem massa ben servits. Convé tenir present que el creixement econòmic és més un mitjà que no pas un fi per si mateix. És molt benvingut quan s’acompanya de més ocupació i la millora generalitzada de les rendes i quan permet assolir més recursos per a les polítiques redistributives. Però és més important garantir un sistema educatiu sòlid per als més joves, una qualitat de vida acceptable per a grans i desafavorits i un sistema productiu adaptat als canvis tecnològics i que aprofita el talent disponible en la societat.

És molt probable que enguany la taxa de creixement econòmic global continuï reduint-se per la desacceleració de les principals economies emergents. Creixeren a ritmes desproporcionats en el passat, impulsades per una reestructuració econòmica que traslladà recursos i talents ociosos o mal aprofitats cap a activitats molt més valuoses i productives. Un cop completada aquesta reassignació, cal esperar que la seva evolució s’estabilitzi en el futur a ritmes més modestos. Tractar de tornar a accelerar el creixement amb inversions públiques, de rendiment econòmic i social incert i sostingudes amb un endeutament més gran, no garanteix resultats positius. L’economia japonesa ja acumula una generació sencera mostrant que l’abundància de capital financer disponible és irrellevant quan l’oferta de bons projectes és escassa. Més deute no és sinònim de més progrés o benestar.