“Un silenci de mort... i una olor de pólvora.” Amb aquestes paraules, Sigolène Vinson, cronista judicial del setmanari Charlie Hebdo, resumia les seves impressions immediates després de la matança a la redacció de la coneguda revista satírica. Era el 7 de gener del 2015, la rentrée després de les vacances de Nadal, i començava un any que faria viure a França el pitjor malson terrorista de la seva història, una onada d’atemptats gihadistes que culminaria amb el bany de sang de novembre a París, que va causar 137 morts i centenars de ferits.

Cinc anys després del tràgic assalt a la seu del Charlie, el diari Le Monde reproduïa ahir el corprenedor testimoni que va publicar llavors de Vinson, supervivent de l’atac. La periodista explica la irrupció dels pistolers, els germans Kouachi, al crit d’Al·lahu-àkbar, durant una reunió del consell de redacció a la seu situada entre la plaça de la Bastilla i la de la República, a París, on s’havien traslladat després que una portada que parodiava Mahoma hagués provocat l’incendi de l’antic local.

Tot d’una, els trets, les execucions a sang freda i la trobada cara a cara amb un dels assassins emmascarats. “El vaig mirar. Tenia uns grans ulls negres, una mirada molt dolça”, recorda. I la breu conversa, en què li diu que li perdona la vida perquè és una dona. Després, l’escena infernal. Onze morts a la sala de la reunió –firmes brillants del setmanari, com ara els dibuixants Charb, Tignous, Cabu, Wolinski...– i un dotzè –un policia– al carrer. I algun supervivent, com ara Philippe Lançon, amb la galta dreta penjant a causa d’un impacte de bala. França queda en estat de xoc. A aquest atemptat, se n’hi afegiran d’altres, com el d’un supermercat caixer de la capital, dos dies després. El del Charlie Hebdo, però, commociona especialment. “Charlie és més que una revista. És un símbol. Els seus dibuixants han acompanyat diverses generacions des dels anys seixanta, quan es burlaven del general De Gaulle, dels prejudicis, dels poders. Amb el pas dels anys, s’han instal·lat al cor de la nostra cultura de sàtira i d’insolència envers els poderosos. Més enllà de les seves idees, dels seus lectors, s’han convertit en l’emblema d’un cert esperit francès, foteta, provocador, independent, també generós”, explica l’expresident de la República François Hollande, en el seu llibre de memòries Les leçons du pouvoir. Sota el lema Je suis Charlie, Hollande organitzarà l’11 de gener una gran manifestació de solidaritat a París, amb presència dels principals dirigents mundials. Només hi falta Barack Obama, que delega en el secretari d’Estat, John Kerry. Cinc anys després, però, predomina el sentiment que s’ha perdut bona part d’aquell corrent de suport. “Qui gosa avui, després de l’atemptat, criticar la religió? Ningú. Aquest combat l’han guanyat [els islamistes]”, sosté Richard Malka, advocat de Charlie Hebdo, fent balanç d’aquells fets. Tot i el desànim i les amenaces contínues de mort, els supervivents del setmanari, com el mateix director, Riss, es mantenen ferms contra el militarisme, el fanatisme religiós, l’extrema dreta, la correcció política, la dictadura de les xarxes socials..., contra l’“anti-Il·lustració”, en un any, a més, que serà clau en la investigació de l’atac, ja que el 20 d’abril s’obrirà el judici d’aquell assalt que va deixar França en xoc.