Periòdicament, torna el tema de la natalitat, tot i que el que passa ara és que torna cada dia amb l’argument que la natalitat a Espanya és baixa i això és molt dolent perquè frena el creixement. No hi estic d’acord.

El nombre d’habitants, la població d’una zona, ja no indica res; principalment, quan la taxa d’activitat és molt baixa, com a Espanya. A això hem d’afegir que l’estructura de PIB, a Espanya, està basada, majoritàriament, en el valor baix, però, alhora, hi ha un excés d’oferta de tot: la desocupació és del 14%; la subocupació, del 15%, i l’atur juvenil, del 33%.

Venen immigrants a fer tasques a Espanya perquè l’economia submergida oscil·la entre el 17% i el 25% del PIB, i el frau fiscal, entre el 6% i el 9%. Com en altres economies, el problema d’Espanya és de molt baixa productivitat, no de natalitat. I, a més, fa segles que va perdre el tren de la inversió.

Se segueix amb la cantarella que la població espanyola és baixa perquè és el més fàcil: més habitants = més treballadors/es = més consumidors/es = més cotitzadors a la Seguretat Social i pagadors/es d’impostos, però des de fa anys això ja no va així, i encara menys serà així.

Avui ja és possible generar PIB amb zero unitats de factor treball, i la quantitat de PIB que faci falta, on faci falta i quan faci falta. Això té dues conseqüències: ja no és necessari tenir estoc de res, mai; i el concepte de productivitat canvia, queda modificat.

Fins fa un parell de dècades, augmentar la productivitat suposava produir més unitats amb els mateixos inputs o amb menys, però això ja no és així. Imaginem una unitat productiva que fabrica 1.000 unitats diàries amb 100 treballadors: la productivitat de cada treballador és de 10 unitats. Abans, augmentar la productivitat implicava que aquesta unitat produís 1.500 unitats amb aquests 100 treballadors, o amb 90, per la qual cosa la productivitat de cada treballador passava a ser de 15 unitats o de 16,6. Ara, però, les coses ja s’estan veient d’una altra manera.

La tecnologia ja permet saber quantes unitats seran necessàries demà, demà passat i el dia 15 del mes que ve amb una exactitud portentosa. Així, per exemple, demà serà necessari produir 1.100 unitats; demà passat, 800, i el dia 15 del mes que ve, 2.000. Doncs bé, això es produirà en el moment precís amb… un sol treballador en els dos primers casos i amb dos en el tercer. La productivitat creix exponencialment, però la demanda de treball s’enfonsa perquè la tecnologia s’encarrega de la captació de la informació precisa, de la seva anàlisi i de l’organització de la producció.

És clar: què és necessari per a això? Inversió. I què fa falta per dur a terme la inversió necessària? Doncs, o bé dominar mercats, o bé produir elements amb un molt elevat valor afegit. Per això s’està tendint imparablement cap als oligopolis i cap a les col·laboracions, fins i tot de competidors.

On ven que faci falta natalitat? És al revés: cada cop farà falta menys població, però més inversió per millorar i per augmentar contínuament la productivitat.

A finals dels anys noranta, conjuntament amb la bombolla puntcom –perquè una era part de l’altra– va néixer un concepte de molt curta vida: la nova economia. El recorden? El seu fonament era trencador: carregar-se la llei dels rendiments decreixents mitjançant la implementació d’una nova tecnologia en el moment que la precedent ja hagués assolit el seu punt d’inflexió. Per a una cosa així, en cas que algun dia s’hi arribés, encara falta bastant, però el camí pel qual anem apunta cap a aquí. On veuen, en aquest camí, que faci falta augmentar la natalitat?

Que Espanya ho té pelut, és clar. Que certes zones ho tenen molt millor, sí. Ara bé, el cafè per a tots no té cabuda en aquesta nova normalitat a la qual estem arribant.

(Potser deuen haver pensat en aquella altíssima costura en què una peça de roba té un preu de cinc xifres, o en aquells automòbils fets a mida per comanda i pels quals cal pagar milions. En la producció d’aquests, béns hi ha moltíssima tecnologia i moltíssim factor treball humà perquè estan més a prop de l’artesania que de la manufactura. I el que és fonamental: estan dirigits a una elit econòmica per a la qual el preu és una anècdota).