“El món no es divideix entre països, ni entre est i oest. Ets estatunidenc; jo, iraniana. Però parlem i ens entenem: la distància que sentim respecte als nostres governs és més gran que la que ens separa a tu i a mi.” Aquest és el text d’una vinyeta de l’autora iraniana Marjane Satrapi. Porta per títol No a la guerra amb l’Iran, i hi ha dibuixats uns soldats que van pel camí d’enfrontar-se, però que acaben units en un sol crit. La il·lustració circula ara per les xarxes socials, però els temors que exposa són vàlids des de ja fa algunes generacions.

La rivalitat entre els EUA i l’Iran, que avui és en un punt especialment greu i de conseqüències imprevisibles, no s’ha forjat amb l’assassinat del comandant iranià Qasem Soleimani el 3 de gener. Les dues potències acumulen gairebé set dècades farcides de crisis i de conflictes mai resolts després que Washington fes descarrilar la política de Teheran en el que es concep com l’inici de l’enemistat.

A Mohammad Mossadeq l’havien escollit els iranians democràticament. Era el 1951 quan aquest partidari de la premsa lliure va complir la seva paraula tres dies després de ser erigit en primer ministre iranià. El Parlament va aprovar la nacionalització del petroli i el tancament de la Companyia Petroliera Angloiraniana, de la qual Teheran s’enduia un 20% dels beneficis, que molts consideraven insuficient. El que havia de ser un triomf per a la sobirania de l’Iran va portar el contrari: el bloqueig d’Occident al cru iranià va culminar, dos anys més tard, en un cop d’estat per enderrocar Mossadeq. Va ser el primer cop d’estat que la CIA va liderar contra un govern estranger. Fet, a més, contra una població que vivia temps de pau. La por de Rússia va permetre als britànics convèncer la Casa Blanca de la necessitat d’aquesta maniobra. Asseguraven que Mossadeq tenia simpaties amb els comunistes de dins i fora del país i es temia que Ióssif Stalin tingués l’ambició de recuperar l’extensió de l’antiga Rússia dels tsars a través del territori persa.

El suport de Washington al xa Reza Pahlavi, que se sentia legitimat per acumular poder de manera autoritària, va fer augmentar l’aversió ciutadana contra els EUA. El que era fill de l’anterior xa va destituir el primer ministre Fazlollah Zahedi i es va erigir en mandatari únic. Mentrestant, els beneficis del petroli no milloraven la vida de la gent i el règim exercia una repressió implacable contra la dissidència. Segons l’historiador d’origen iranià Ervand Abrahamian, la policia secreta Savak, creada durant el mandat del xa, tenia 5.300 agents: “Podia censurar la premsa i emprar tots els mitjans, incloent-hi la tortura, per perseguir l’oposició.” En paraules de Farrokh Negahdar, antic líder del partit comunista Fedaian que va passar 10 anys a les presons del xa, “en aquells temps se solia dir «els teus pensaments fan olor de ghormeh sabzi [un estofat típic iranià]», que significava que estaves en perill perquè estaves pensant”.

El que els agents de la Savak no podien controlar eren les cassets que l’aiatol·là Khomeini enviava, a través de la frontera, des del seu exili a l’Iraq. En els enregistraments, que van esdevenir productes preuats en els mercats iranians, demonitzava “l’odiat xa, una serp estatunidenca el cap de la qual hauria de ser aixafat amb una pedra”. Parviz Sabeti, cap de la unitat antidissidència de la Savak, creu que el nombre de cassets que circulaven en què es difamava el xa superava els 100.000.

El descontentament popular i la pressió sobre el darrer xa de Pèrsia anaven en augment i l’ambaixada dels EUA a Teheran començava a ser testimoni de manifestacions que demanaven la fi de la presència nord-americana a l’Iran. El xa finalment fuig del país el 1979 i s’exilia als EUA. Incrementa, així, el rebuig iranià envers Washington i arrenca el capítol que dinamitaria definitivament les relacions entre els dos països. Uns estudiants que donaven suport a Khomeini i a la revolució islàmica en què l’Iran ja es trobava immers van segrestar 52 ciutadans nord-americans a la seva ambaixada. Els segrestadors reclamaven l’extradició del xa perquè els seus crims fossin jutjats a l’Iran, però l’acord per alliberar-los va trigar 444 dies. Els ostatges van explicar després que passaven dies i nits amb les mans lligades, en confinament solitari i fins i tot en la foscor. Dos d’ells es van intentar suïcidar. L’intent de rescat aeri de l’administració de Carter va fracassar i vuit oficials dels EUA que participaven en l’operació van ser assassinats. Els seus cossos van ser mostrats per la televisió iraniana. Per als Estats Units, que tenien el Vietnam molt present, el segrest iranià va ser una humiliació molt llarga.

El 19 de gener del 1981, la premsa ja anticipava l’acord amb els segrestadors, que s’oficialitzaria l’endemà. Zbigniew Brzezinski, assessor de seguretat nacional estatunidenc, deia aquell dia a The New York Times que les relacions entre els EUA i l’Iran no passaven un bon moment: “Això no s’arreglarà amb aquest acord –reconeixia l’assessor–. Caldrà força temps perquè les ferides cicatritzin.” D’això fa 39 anys.