“Els civils que no moren per les bombes, moren de gana.” Així de contundent s’ha mostrat Sara Kayyali, investigadora de l’ONG Human Rights Watch (HRW) a Síria, amb relació als afectats pels bombardejos que la coalició sirio-russa ha continuat practicant sobre la província d’Idlib, aquesta setmana. Els atacs, que tenen l’objectiu d’arrabassar el darrer bastió rebel en mans opositores, van matar almenys 19 civils i en van ferir 82 quan, dimecres, les forces del president, Baixar al-Assad, i del seu homòleg rus, Vladímir Putin, van deixar caure barrils plens d’explosius sobre un mercat i una zona industrial d’Ariha.

“Les entitats humanitàries miren d’augmentar les operacions a la zona, però no arriben al que es requereix sobre el terreny”, hi afegia Kayyali en declaracions a Al-Jazeera. HRW alerta que els tres milions de civils que hi ha a la província d’Idlib estan “atrapats” pel bombardeig incessant sobre la zona, que fa gairebé un any que dura i que ha tingut el seu punt àlgid aquest desembre passat. Gairebé la meitat d’aquesta població són persones que s’han desplaçat cap a Idlib fugint de ciutats com ara Homs, Alep, Ghouta i Darà a mesura que Al-Assad n’anava recuperant el control. Ara, senten que els toca fugir de nou, i molts ja ho han fet. Segons l’ONU, els darrers 50 dies, han abandonat Idlib fins a 350.000 persones. Marxen cap a camps improvisats propers a la frontera amb Turquia, a què durant tot el 2019 ja s’havien desplaçat mig milió de sirians més d’Idlib. Allà, els camps estan al màxim de les seves capacitats i segons Paulo Pinheiro, president de la comissió d’investigació de l’ONU a Síria, “moltes famílies s’estan quedant sense menjar ni aigua”. Però hi continua arribant gent a diari.

Enrere deixen una província que ja té diversos municipis fantasma i en què la lluita governamental contra forces rebels, com ara Hayat Tahir al-Xam, antiga branca d’Al- Qaida anteriorment anomenada Al-Nusra, s’ha endut la vida de molts. La xifra de civils que han perdut la vida durant el 2019 supera els 1.300. El govern sirià, en coalició amb forces de Moscou i Teheran –interessades en mantenir l’accés a la Mediterrània que Al-Assad els garanteix–, han atacat els darrers mesos mercats, escoles i hospitals: almenys 68 punts d’atenció mèdica haurien estat destruïts des d’abril, segons l’organització independent nord-americana Uossm, mentre que diverses organitzacions internacionals comptabilitzen desenes d’hospitals que han deixat de funcionar, ja sigui per enderrocament o com a mesura de prevenció. Segons Amnistia Internacional, 1,5 milions de persones a la regió requerien d’ajuda humanitària el 2019.

Ahmad Mustafa, farmacèutic d’Idlib, explica a The New Humanitarian que cada dia té cues de fins a 1.000 persones. Diu que algunes venen de lluny: la seva farmàcia rep ajuda humanitària i ofereix alguns medicaments gratuïts que molts, després d’anys de guerra i de desplaçaments forçats, no tenen recursos per aconseguir.

La batalla per Alep va concloure el 2016 després de quatre llargs anys. Diplomàtics i entitats humanitàries van coincidir a catalogar-ho de catàstrofe humanitària: hi va haver execucions sumàries, detencions arbitràries, tortura i desaparicions forçades contra civils. Rupert Colville, ja aleshores portaveu de l’Alt Comissionat de l’ONU pels Drets Humans, denunciava que els civils estaven “atrapats entre les parts en conflicte”, que violaven el dret internacional humanitari “de forma flagrant”. Tres anys després, la batalla per Idlib amenaça de ser un capítol similar.

“Aquests dies, estan arribant aquí moltes famílies”, explica Mustafa en referència als qui marxen d’Idlib. Ell és d’Alep, té 30 anys i va marxar de la seva ciutat “quan l’exèrcit d’Al-Assad hi va entrar”. Ara, viu a Azaz, municipi del nord-oest sirià que està rebent la majoria de desplaçats d’Idlib. Assegura que Al-Assad “assassina i deté qualsevol persona que defensi els drets humans” i explica que ningú que hagi fugit d’Alep no ha volgut tornar mai a una zona sota el control del règim. “Les famílies que poden sortir de Síria són les més afortunades. La majoria, simplement, marxem de zones perilloses a d’altres de menys perilloses –afirma Mustafa–. Però si Al-Assad pren el control dels territoris on som ara, la gent ja no té la més mínima idea de cap a on fugir.”