Cada punt d’inflexió en la història de la humanitat ha tingut els seus detonants ambientals o tecnològics, des de l’antiguitat i fins als nostres dies. Del sílex al domini del foc, o del bronze a la intel·ligència artificial, al big data o a la robòtica, passant per la impremta, la màquina de vapor, la informàtica o internet.

En cada canvi disruptiu, la humanitat s’ha hagut d’adaptar i ajustar els seus codis de funcionament per donar respostes individuals i col·lectives als nous desafiaments, i alhora ha hagut d’aprendre a re-significar el seu propi rol en els nous taulers de joc.

En aquest context tan canviant, en què ja s’albira la cinquena revolució industrial que s’obre pas entre l’embat imparable de l’internet de les coses i els efectes incerts de l’emergència climàtica, les persones hem de trobar el nostre lloc aferrats a la inspiració de Joan Fuster: “Les nostres contradiccions són les nostres esperances.”

Hi ha un cert consens a afirmar que un dels paradigmes que més canviarà, si no ha canviat ja irreversiblement, és el marc de les relacions laborals. Ningú discuteix que el gran perjudicat de la darrera crisi ha estat el món laboral, en termes retributius i de precarietat. El mercat ha estat sotmès a una tensió tan forta que ha tendit a polaritzar-se. Per concertació en un extrem i per fragmentació en l’altre. Per un costat, les grans empreses es reagrupen, es fusionen i es retroalimenten en corporacions cada cop més gegantines i més poderoses, amb dinàmiques gairebé monopolístiques en l’àmbit global. A l’altre extrem, les pimes es van capil·laritzant en una cursa cap a la microespecialització amb la idea de trobar un petit nínxol de mercat on ser competitives per valor afegit, abandonant definitivament la lluita pel volum. I al final de la cadena, exèrcits d’autònoms maldant per sobreviure en l’univers volàtil de l’emprenedoria i l’autoocupació.

És en aquest entorn que les empreses han de decidir quin és el seu sentit. La direcció està clara: rendibilitat i perdurabilitat. Res a dir. Tan legítim com indiscutible. Sense rendibilitat no hi ha viabilitat financera. Sense perdurabilitat no hi ha traçabilitat de talent. Necessitem empreses rendibles que garanteixin el flux inversió-rendiment del teixit productiu, i empreses perdurables que donin continuïtat al fil desenvolupament-transformació dels ecosistemes innovadors. Aclarida, doncs, la direcció, el debat punyent té a veure amb el sentit. No amb què fem o com ho fem, sinó amb per què ho fem. Quina és la finalitat i quins els mitjans. O filant més prim, què és finalitat i què són mitjans.

Si el sentit és el mateix que la direcció, rendibilitat i perdurabilitat, maximitzar els beneficis ja no és un mitjà, sinó la finalitat en si mateixa. I aleshores potser ja no és ni tan legítim ni tan indiscutible. En aquest supòsit, cal ampliar la mirada i analitzar quin és el cost ètic d’aquest benefici. El cost ètic inclou costos ambientals, socials i humans. La qüestió crucial és, per tant, quin és el sentit, és a dir, què o qui posem al centre gravitatori del model.

Durant l’edat medieval europea, al centre hi havia Déu i el seu alumne avantatjat, el rei. Un model jeràrquic i rígid que impregnava totes les estructures socials. En el segle XV, a Itàlia, va emergir un moviment anomenat humanisme, que qüestionava aquesta centralitat i proposava una alternativa radical: posar al centre a les persones. Aquest canvi de paradigma va implicar un Renaixement de tal amplitud i profunditat que encara avui en gaudim les conseqüències. Inspirador...

Avui dia, al centre hi ha el capitalisme i el seu actor principal, l’empresa. Un model econòmic imperant que embolcalla totes les esferes de la nostra societat. Potser és moment de fer un altre gir copernicà i tornar a posar al centre les persones, homes i dones, i imbuir les empreses d’una consciència ètica que tingui en compte les conseqüències ambientals, socials i humanes de la seva activitat. Entendre l’empresa com un mitjà, dotar-la de sentit més enllà del rendiment econòmic i de la mateixa pervivència. Quan el mitjà són les persones i la finalitat, l’empresa, deshumanitzem el treball i alienem les persones. Confonem sentit i direcció. El resultat són estructures organitzatives suposadament eficients però sense ànima. Mecanicisme industrial o burocràtic en ple segle XXI. Decebedor...

Ara que la tecnologia és el nou déu omnipotent i omnipresent, és moment de revelar un nou renaixement, des del cor del mateix capitalisme i liderat pel seu actor principal. És l’hora de la revolució de l’humanisme empresarial.