Es preparen pressupostos als governs català i espanyol. Aquí, a Catalunya, sembla que s’anuncia la rara filigrana de voler aprovar pressupostos, convocar eleccions i, per tant, deixar al govern que surti de les eleccions el mort d’uns comptes públics dissenyats i aprovats pel govern sortint. No es pot negar que, per a determinats col·lectius o activitats, uns pressupostos del 2017 poden donar una resposta inadequada a importants necessitats, si bé les tècniques de gestió pressupostària i el fet de disposar de més ingressos han anat pal·liant parcialment les mancances de l’esmentat pressupost del 2017, prorrogat en els dos anys posteriors. Aquestes restriccions, -diguem-ho tot-, no han estat només negatives, sinó que han ajudat a quadrar les execucions, a reduir els dèficits i, per tant, a sanejar els comptes de la Generalitat. En tot cas, la dependència d’una autonomia de règim comú com la catalana (contràriament a la basca o a la navarresa) i la total inaccessibilitat als mercats que avui la caracteritzen, fa que els límits en què es mou el govern català siguin força estrets i poc “preocupants” en el terreny de l’endeutament com sí que ho són per als tresors sobirans.

A Madrid (entès com a govern central) el que es presenta és un govern nou de trinca que, lògicament, ha fet moltes promeses, especialment en el terreny de la despesa, com correspon a un executiu de clara inclinació socialista. Òbviament, i també pressionat per un exercici amb pressupostos prorrogats, la prioritat és fer-ne uns de nous que reflecteixin el pacte de govern entre el PSOE i UP, amb el suport necessari d’ERC. Davant d’aquest segur creixement de la despesa (ja confirmats els augments de pensions i salaris públics però amb molts d’altres fent cua), la teòrica solució són les pujades d’impostos. Si la suau però confirmada desacceleració econòmica estreny, les pujades es poden transformar en recaptacions per sota de l’esperat i es poden generar dèficits més importants. Afortunadament, els pactes d’estabilitat de la UE fixen límits tant als dèficits com al subsegüent major endeutament, però la situació dels tipus d’interès i l’abundant liquiditat generen una forta temptació en forma de quasi inexistent cost del nou endeutament.

Per tant, una combinació preocupant d’un govern interessat a inflar el pit de la seva orientació social amb més i majors prestacions, un ja molt elevat endeutament públic proper al 100% del PIB i uns costos de finançament públics negatius en durades curtes i gairebé negatius a deu anys. Pensem que, malgrat que la ràtio d’endeutament sobre el PIB a Espanya es va quasi multiplicar per tres entre el 2008 i el 2019, s’ha generat un cert mite de l’austeritat i de les retallades sense avaluar la influència de la gravetat de la crisi patida en els darrers dotze anys amb efectes sobre l’activitat, l’ocupació i lògicament en els recursos públics. La realitat és que la mateixa sortida de la crisi es va fonamentar en una política monetària molt agressiva, que ha usat i abusat dels instruments tradicionals i dels que s’han anat ideant per mantenir l’economia en un permanent estat de dopatge. A falta d’instrumental monetari, alguns han girat la vista cap a la política fiscal sense valorar que també aquesta ha quedat molt desgastada.

No hi ha consens ni entre economistes ni entre polítics sobre els riscos eventuals d’augmentar uns nivells d’endeutament ja de per si molt alts, i menys encara sobre com contribuirien a accelerar properes crisis.

Un estudi recent del FMI, Debt is not free, prevé de l’elevada capacitat predictiva del nivell d’endeutament de cada país sobre futures crisis. Per tant, adverteix dels riscos que s’assumeixen en augmentar el deute per anar retardant l’assumpció de les reformes que totes les nostres economies necessiten per competir. Per exemple, un sistema de pensions en crisi i insostenible com l’espanyol genera uns dèficits creixents; i és la raó més important per tenir molt en compte el gran volum d’endeutament submergit en forma de drets dels actuals i futurs pensionistes. És a dir, l’endeutament públic real és més alt que el comptabilitzat i, per tant, encara més preocupant el seu volum.

Més impostos, més deute, o segurament les dues coses. Al govern li costarà resistir la pressió política de molts col·lectius, sobretot perquè probablement comparteix la creença en la innocuïtat d’augmentar l’endeutament. Seran les generacions posteriors les que s’encarregaran d’amortitzar-lo mentre un altre govern es guanya el cel de l’augment de despesa.