Qui tenia esperances que el papa Francesc obriria la porta a la fi del celibat obligatori per als capellans i l’accés de les dones al diaconat ha quedat ben decebut. El sínode de l’Amazones, celebrat l’octubre passat, havia aprovat estudiar si permetre l’ordenació d’homes casats en aquelles zones remotes que tenen escassetat de sacerdots. Ahir, Francesc va fer pública l’exhortació apostòlica Estimada Amazònia, on hauria d’haver tractat la qüestió del celibat –i de les dones diaques–, però ni tan sols en va fer esment. Per resoldre la mancança de capellans a les zones de difícil accés, Bergoglio proposa als bisbes de l’Amèrica Llatina que promoguin “la pregària per a les vocacions sacerdotals” i animin aquells que tinguin “vocació missionera a escollir” aquells territoris.

El sol fet que el sínode de l’Amazones hagués obert el debat d’ordenar homes casats en casos comptats havia encès el sector més conservador de l’Església catòlica romana, que ha fet una campanya demolidora contra la flexibilització del celibat i contra el papa Bergoglio.

Fins i tot es parlava de perill de cisma i Benet XVI, el papa emèrit idolatrat pels conservadors, va entrar en escena per dir que ni parlar-ne, d’ordenar homes casats. Francesc, sotmès a una forta pressió, ha preferit la prudència i deixar per a més endavant el debat sobre una de les reformes que podrien transformar de manera més radical l’Església que capitaneja. Cal recordar que l’església romana és només una de les vint-i-dues esglésies de comunió catòlica; la resta són de ritu oriental i en dinou d’aquestes es permet ordenar homes casats. “El celibat és un invent del segon mil·lenni després de Crist per tutelar el patrimoni eclesiàstic”, diu el pare Paolo Farinella, capellà genovès que s’ha erigit en portaveu dels mossens progressistes que demanen la fi del celibat obligatori. Farinella cita l’axioma del bisbe i teòleg Adam de Bremen (segona meitat del s. XI): “Si no pots ser cast, almenys sigues prudent”, i assegura que aquest “va esdevenir el dogma clerical de la doble moral”, de la qual el Vaticà “és una fàbrica en perenne funcionament”.

Molts dels capellans rebels, com Farinella, han sorgit de Gènova. Esquerpa i acollidora alhora, la capital de la Ligúria és terra de contrastos. D’un cantó, ha tingut una jerarquia eclesiàstica molt conservadora –per exemple, el cardenal i arquebisbe Giuseppe Siri, que va ser dos cops molt a prop de convertir-se en papa–. De l’altre, ha estat planter de tot un reguitzell de capellans de carrer, de barri, d’aquells que prediquen amb l’exemple allò d’estar al costat dels marginats.