La comunicació en línia era una eina mobilitzadora, però ara és una arma al servei de la repressió. L’entitat independent Freedom House, defensora dels drets humans, alerta que els drets bàsics a internet es debiliten globalment per novè any consecutiu, també al Pròxim Orient.

Països com ara Egipte o el Líban exemplifiquen aquesta tendència autoritària. Avui, plataformes que l’any 2011 servien per impulsar la revolució al Caire fan de guia perquè les autoritats intimidin la dissidència. Les protestes del setembre passat a Egipte van suposar unes 2.000 detencions, la majoria d’elles vinculades a publicacions a les xarxes socials. Més de 500 dominis estan actualment bloquejats al país, com va estar-ho la campanya que cridava a votar no en el referèndum proposat pel president Abdel Fatah al-Sisi a l’abril.

L’elit libanesa també ha après a fer-s’ho venir bé. Des de les protestes que el Líban va viure el 2015, l’Oficina Contra els Cibercrims ha obert 3.599 investigacions per suposada difamació contra les autoritats –un augment del 325% comparat amb períodes anteriors–. “El risc és que els governs converteixin lleis existents en armes llancívoles contra la dissidència. La legislació que hi ha actualment sobre llibertat d’expressió o difamació és poc clara, i les autoritats la utilitzen per reprimir qui les critiqui”, explica Aya Majzoub, representant de HRW al Líban.

Hi ha governs que en moments de crisi van més enllà. Al Sudan, el consell militar transitori que va fer fora Omar al-Bashir l’abril passat –avui reemplaçat per un consell sobirà que uneix representants dels colpistes i de les protestes– va bloquejar internet, entre d’altres vegades, el 3 de juny, mentre la repressió a Khartum s’enduia la vida de més de cent civils.

Netblocks, una entitat que monitoritza els bloquejos d’internet al món, ha registrat talls a l’Iraq i a l’Iran durant manifestacions recents en un intent dels respectius governs d’invisibilitzar les massacres que es produïen als seus carrers. En el cas iranià, Amnistia Internacional denuncia la mort de cent civils durant la desconnexió que va afectar el país durant tota una setmana de novembre.

Alentir internet sense bloquejar-lo és també una opció: evita una major crítica internacional i desencoratja igualment el seu ús. Ho ha fet el govern libanès de forma sofisticada, intervenint les connexions només allà on se celebressin les grans concentracions.

Els manifestants que es recolzaven en plataformes digitals estan buscant noves estratègies. Davant del risc de ser detinguts o de quedar-se sense accés a internet, es mobilitzen offline. A la plaça Tahrir de Bagdad, els iraquians han respost als bloquejos habilitant un punt de trucades i una cadena de missatges SMS perquè les famílies dels manifestants sàpiguen com van les protestes. També condueixen fins al Kurdistan iraquià per emetre a l’estranger les notícies referents a les mobilitzacions.

Al Sudan, quan els ha faltat internet, han convocat les protestes amb fulls de mà, que col·loquen en caixers automàtics o al transport públic. També usen Firechat, una aplicació de missatgeria que funciona via Bluetooth. Però a Smex, organització libanesa que defensa els drets humans a l’entorn digital, alerten d’un altre risc dels nostres temps: “La censura ofega la creació d’idees, però davant del deteriorament de la llibertat d’expressió, l’autocensura suposa un risc de la mateixa envergadura.”