No fa gaire temps, a Itàlia se l’assenyalava com “el malalt d’Europa”, un país estancat, incapaç de reformar-se, condemnat a la decadència. El setmanari britànic The Economist va ser el primer a penjar-li l’etiqueta, el 2005, abans que esclatés l’última gran crisi financera mundial. Quinze anys després, Itàlia, víctima d’impactants desastres naturals (terratrèmols) i humans (col·lapse del pont de Gènova), continua atrapada en la inestabilitat política i l’amenaça de la recessió.

Aquesta vegada, però, amb l’agreujant que la metàfora –la de malalt d’Europa– ha adquirit un sentit literal a causa de la crisi del coronavirus. Itàlia s’ha convertit en el principal focus propagador de la malaltia al vell continent, amb el seu particular Wuhan o zona zero de l’epidèmia, que se situa en la dinàmica regió de la Llombardia (nord), el potent motor exportador del made in Italy. És al voltant de la ciutat de Codogno on es van diagnosticar els primers casos. A partir d’aquí, i per evitar el contagi, aquesta localitat i nou més de la zona, amb una població total d’uns 50.000 habitants, van ser posades en quarantena. Es van convertir en nuclis segellats, “zones vermelles” amb fàbriques i tallers aturats, comerços sense activitat i residents confinats al municipi, mentre que a Milà, la capital de la regió, tancaven centres educatius, culturals i d’oci, inclosa La Scala, el temple operístic de la ciutat. La Llombardia, on hi ha registrades més de 900.000 empreses, representa més d’una cinquena part del PIB italià. La paralització del cor industrial no només afecta Itàlia, també altera l’activitat industrial europea ja que trenca les cadenes de valor globals. Ho explicava aquests dies Antonio Falchetti, gerent de l’empresa MTA, que subministra components electrònics d’automòbil a grans marques del sector. La clausura temporal de la fàbrica de Codogno ha alterat les línies de producció de Renault, BMW i Peugeot, entre d’altres, a l’estranger. “La nostra companyia és part d’un dinàmic ecosistema. Si tanques una part d’aquest ecosistema, inevitablement això tindrà uns efectes”, ha dit Falchetti.

L’impacte de l’aturada a tot Itàlia –en la indústria i també el turisme– encara no s’ha quantificat oficialment, però el mateix primer ministre, Giuseppe Conte, ja n’ha anticipat l’envergadura vaticinant una “emergència econòmica”. Divendres es van aprovar les primeres mesures de suport a famílies i empreses de les “zones vermelles”, però caldran moltes més ajudes per a la reconstrucció en un país que no creix i amb el marge de maniobra limitat a causa del voluminós deute públic. Mentrestant, l’oposició leghista aprofita la caòtica gestió de la crisi sanitària per acabar de debilitar el govern i empènyer cap a noves eleccions. Es tracta d’explotar el virus amb fins partidistes, de cavalcar sobre l’emergència, la confusió i la preocupació per arribar al poder. Aquesta, però, és ja una altra malaltia de la política italiana i, pel que sembla, de caràcter crònic.