“Vine tu i les cançons!” Això deia Enric Granados a la joveníssima Conxita Badia quan volia que l’anés a veure. Ella li deixava la seva veu de soprano perquè el mestre pogués sentir com funcionaven les noves composicions, i ell la va acompanyar sovint al piano i li va dedicar obres, com ara algunes de les seves Canciones amatorias. Ja des de petita, Conxita es va adonar que la música era molt més que una passió: era la seva vida. Els dits se li movien sols damunt del piano –que va aprendre a tocar a l’Acadèmia Granados–, i sentia una irresistible necessitat de cantar. La identificació amb la música era tan gran que Xavier Montsalvatge va dir-ne que quan parlava “semblava esforçar-se a no donar a la seva entonació un espontani, un incontenible vol líric, perquè la música semblava emanar del més íntim de la seva identitat”.

Nascuda a Barcelona el 1897, ja des de petita va deixar bocabadat el món artístic. Va debutar amb només onze anys, i a setze ja va actuar professionalment al Palau de la Música al costat de Ricard Viñes. Coneguda sobretot com a intèrpret de lieds, la van admirar els principals músics de l’època, i molts compositors van escriure obres pensant en ella (Gerhard, Casals, Toldrà, Pedrell, Vives, Villa-Lobos...). S’explica que l’austríac Arnold Schönberg va exclamar: “I pensar que he hagut d’anar tan lluny per trobar algú que sabés cantar melodies!”

UNA CARRERA TRUNCADA

Compromesa amb el país i amb la República, la Guerra Civil va canviar el rumb de la seva vida. Amb la família va deixar Barcelona, i després d’una gira europea se’n va anar a l’Argentina. Allà va ser acollida pels músics sud-americans més rellevants. El 1946 va tornar a Barcelona, on va convertir casa seva –i les aules del Conservatori– en un imant per a estudiants de tot el món que la volien de mestra. Montserrat Caballé en va ser una, i sempre li ho ha agraït: “Si he arribat on he arribat és gràcies a Conxita Badia”.