Pocs mesos després que Cecília es casés amb Jaume, es va convertir en cunyada del rei de Catalunya i Aragó. I el seu marit ja tenia un dels títols més importants del país: el comtat d’Urgell, que havia heretat als vuit anys, en morir la seva mare.

DESLLEIALTATS FAMILIARS

Cecília, doncs, va entrar en una família de primera. Però ningú no estava disposat a posar-los-ho fàcil. La noia era d’una zona de la Gascunya molt propera a la Val d’Aran, Comenge. El seu germà Joan, que n’era el comte, va morir prematurament l‘any 1339, i a ella li corresponia succeir-lo. Però un oncle li va arrabassar el títol amb l’ajuda de França. En aquestes circumstàncies, essent família de reis, hauria estat lògic esperar la seva ajuda per reclamar el que els pertanyia. Però Pere el Cerimoniós no va voler entrar en guerra amb els gascons. I d’aquesta manera Cecília va perdre el títol de comtessa, i Jaume, la confiança en el seu germà. El comte d’Urgell ja havia tingut l’oposició de la seva madrastra, que li havia pres algunes de les possessions per donar-les als seus mitjos germans. I ara veia com Pere també permetia que el comtat de Comenge es perdés per a la seva família.

La ferida entre els dos germans es va fer més profunda quan Jaume va veure que el rei preferia nomenar hereva la seva filla abans que a ell. I tot va acabar inesperadament, quan a les noces de Pere amb la seva segona esposa, el comte d’Urgell va morir.

UNA BONA ADMINISTRADORA

Cecília de Comenge, vídua joveníssima, va agafar les regnes amb decisió. D’entrada, va deixar Lleida, on vivia amb els seus fills Pere i Elisabet, i es van traslladar a Balaguer, on va establir la capital del comtat. Va renunciar al títol a favor del seu fill, però va governar en lloc seu mentre va ser menor d’edat, i després hi va conti nuar col·laborant.

Durant molts anys va treballar de valent i amb grans resultats: va eixugar el deute que havia deixat el seu marit i va fer créixer les possessions del comtat. Va fer construir castells i edificis tan notables com l’església de Santa Maria de Balaguer, que és segurament el principal testimoni que ha quedat de la bona feina de la comtessa.