La primera actuació d’Anna Monner el 1862 va deixar el públic admirat. Però ella no estava gens contenta: “Per cada enhorabona que rebia, m’hauria clavat una bufetada jo mateixa”, va explicar més tard. Només tenia dotze anys i una cosa clara: no volia ser actriu.

El seu pare era actor i empresari teatral, i ella havia viscut de molt a prop les vicissituds d’aquest ofici: des que va néixer, va seguir el seu pare allà on el duia la feina —de fet, va néixer a Palma perquè el pare hi estava treballant, al Teatre Principal—. I va observar la poca consideració social que rebien a tot arreu. En paraules seves, la gent de la faràndula era “mal rebuda i pitjor acomiadada” als pobles on actuaven.

UN PAPER RERE L’ALTRE

La resistència d’Anna va ser en va. Les seves qualitats, tan grans com la seva desgana. I no va poder evitar que després del debut al Teatre Tirso de Molina de Barcelona li oferissin un paper darrere l’altre. Segurament forçada pel seu pare, els va haver d’acceptar, i de fer de nena va passar a fer de dama jove als disset anys i després d’actriu característica.

El 1879 va entrar a formar part de la companyia Tutau-Mena, una autèntica institució teatral dirigida pel prestigiós director Antoni Tutau, que va portar les obres de Henry Ibsen a Catalunya i va ser responsable de les primeres produccions d’Ignasi Iglesias. I al cap de poc li van oferir d’ocupar el lloc de la primera dama de la companyia del Teatre Català. D’entrada s’hi va resistir, perquè considerava que no estava a l’altura de la seva antecessora, que havia mort. I també perquè li feia un cert respecte actuar en català —cosa que ella només havia fet esporàdicament fins llavors—. Però un cop més ho va acabar acceptant, i li va semblar que amb el canvi de llengua “era un art nou”. Va confessar que li resultava més fàcil del que havia cregut, i que s’emocionava més.

EN MANS DE PITARRA

A Barcelona, Monner va treballar al Teatre Principal, situat a la Rambla, i també va formar part del quadre d’actors del Romea, que llavors dirigia Frederic Soler, Pitarra, on va estrenar obres del mateix Pitarra i d’Àngel Guimerà. El 1903, quan tenia 53 anys, va tenir una paràlisi i va abandonar definitivament els escenaris. Però ni tan sols així no es va poder allunyar gaire del teatre, perquè el seu fill Agustí va seguir els passos de la família. Passada la seixantena, va morir a casa l’any 1914.