L a tarda del 3 de maig del 1897, un carruatge puja trontollant a Montjuïc. A dins hi viatgen dues dones que es van a casar, custodiades per dues monges i quatre guàrdies civils. Francisca i Salut estimen els homes que les esperen, però malgrat això, l’ambient és més semblant al d’un carro mortuori que no pas al d’un cotxe de noces. Perquè les núvies són dues preses, mare i filla. Els nuvis també són dos presos, que a més estan a punt de ser executats. I el casament és forçat, fruit d’un xantatge sàdic de la justícia espanyola amb l’objectiu d’humiliar i destruir psicològicament alguns dels anarquistes més destacats de l’època.

CASAMENT DE CONVENIÈNCIA

Quan va néixer Salut el 1878, la seva casa familiar a la Vila de Gràcia ja era un punt de referència per als anarquistes d’arreu d’Europa. Els pares, Martí Borràs i Francisca Saperas, participaven del debat ideològic, amagaven a casa anarquistes perseguits d’arreu i difonien els seus principis (entre d’altres, amb l’edició del periòdic Tierra y Libertad). Aquest protagonisme va fer que les autoritats es fixessin en el pare, a qui van fer culpable de l’atemptat contra el general Martínez Campos. L’home no va poder superar les tortures i l’angoixa i es va suïcidar a la presó el 1894. Al cap de només dos anys, va ser al company de Salut (Lluís Mas) i al nou company de la mare (Tomàs Aschieri, un marsellès que havien refugiat a casa) a qui van acusar d’un nou atemptat, el de Canvis Nous. Va ser llavors quan a Salut i a Francisca les van obligar a casar-se per l’Església amb les seves parelles si volien evitar que els seus fills anessin a beneficència.

VIDA REVOLUCIONÀRIA

Van acceptar-ho, i tan sols unes hores després es van convertir en vídues. Tot i les desgràcies viscudes, Salut no va renunciar mai a la lluita per les seves idees. Ho va fer a Catalunya, a França i també a Mèxic, on es va unir amb Octave Jahn a la revolució d’Emiliano Zapata. Ella va tornar, de nou vídua, a Barcelona, però la Guerra Civil la va fer fugir, i va viure a París la resta de la seva vida, fins al 1954. Una part del seu arxiu, amb documentació sobre la revolució mexicana, es troba a l’International Institute of Social History d’Amsterdam.